Israelians contra el genocidi

Sempre s’ha dit que la responsabilitat és una qüestió d’ordre estrictament individual i que, per tant, no existeixen responsabilitats col·lectives. Això s’aplica especialment quan es tracta de l’àmbit de la política, perquè sembla generalment acceptat el principi que les decisions dels governs, per molt perverses que resultin, són en realitat fruit exclusiu de la voluntat d’aquells que tenen prou capacitat militar, política o coercitiva per adoptar-les, i no dels seus ciutadans. Aquest deslliurament de responsabilitats va servir eficaçment, per exemple, a partir del 1945, per exonerar de responsabilitat la societat alemanya pel que fa a la política racial promoguda pel règim nazi, una política que va donar lloc a un genocidi esgarrifós que es va endur la vida de milions de persones (principalment jueus, però també gitanos, gais, dissidents polítics, discapacitats o ciutadans dels països ocupats per la Wehrmacht).

La qüestió és que aquesta dispensa col·lectiva de responsabilitats, tan axiomàticament expressada i habitualment acceptada sense esperit crític, ofereix nombrosos clarobscurs, perquè sembla lícit preguntar-se si un grup humà és sempre totalment innocent dels desastres comesos pels seus dirigents. Es pot al·legar que aquests desafiaments solen ser desdibuixats o, simplement, i quan no queda més remei, ocultats, amb l’objectiu de justificar-los, encara que sigui de manera precària, tasca en la qual tenen un paper destacat els mitjans de comunicació social. Ara bé, l’anàlisi d’alguns dels nombrosos casos ocorreguts durant els darrers segles ens porta a pensar que aquest argument presenta evidents llacunes, perquè la manipulació exercida pels poders públics no és suficient per anul·lar la capacitat de discerniment de tota una societat amb un nivell cultural avançat. Bona prova d’això són els casos d’aquells alemanys que, en ple règim nazi, es van oposar, en la mesura del possible i posant en perill les seves pròpies vides, a aquells despropòsits. Aquells discrepants van permetre salvar l’honor d’una societat que va romandre callada, va transigir, va ignorar (o va voler ignorar) el que estava passant davant dels seus nassos.

En el conflicte actual a l’Orient Mitjà ens enfrontem a una situació no gaire diferent. Les estadístiques demostren un descoratjador suport de no menys de tres quartes parts de la societat israeliana a la insensata i criminal política d’extermini que, davant l’estupefacció de la comunitat internacional, s’està produint a Gaza i, en menor mesura, a la resta de Palestina. Amb un fet, però, esperançador: el de dues ONG israelianes, B’Tselem i Metges pels Drets Humans, que han denunciat públicament i amb rotunditat aquesta massacre. Certament, ho han fet en un context molt diferent del de l’Alemanya dels anys trenta i amb molta més llibertat d’expressió, però això no vol dir que no hagin assumit riscos propis. El més evident, el rebuig social, però també altres possibles conseqüències no menys inquietants.

Diguem-ho amb rotunditat: B’Tselem i Metges pels Drets Humans salven amb la seva valentia l’honor d’Israel, cosa que demostra que no tots els israelians són expressa o tàcitament corresponsables del cruel destí que pateixen els habitants de Gaza, un destí que no dubten a qualificar, en consonància amb l’opinió de la resta del món civilitzat, com un genocidi.

Pablo-Ignacio de Dalmases