Francesc Bergós: un metge català entre dues guerres i dues pàtries

De l’Eixample a la Facultat de Medicina

Fill d’una família amb tradició sanitària i militar —el seu avi havia estat metge militar i director de l’Hospital Militar de Barcelona—, Bergós va créixer al barri de l’Eixample. Orfe de mare des del naixement, ell i la seva germana bessona Carme van ser criats pel pare i l’avi. Les visites a l’Hospital Militar li van despertar aviat la vocació mèdica.

El 1919 obtenia el batxillerat i, després d’estudiar a les facultats de Medicina de Barcelona i València, es llicenciava en Medicina i Cirurgia el 1931. Tres anys després, guanyava per oposició la plaça de professor agregat d’Anatomia a la Universitat de Barcelona i exercia també a l’Escola Oficial de Practicants. Els alumnes recordaven les seves classes minucioses, plenes de dibuixos anatòmics fets per ell mateix. La seva carrera es completava al costat del prestigiós Joaquim Trias i Pujol, a la Clínica Quirúrgica, i com a metge forense i director interí del Dipòsit Judicial de Barcelona.

Del quiròfan al front

El juliol del 1936, l’esclat de la Guerra Civil el trobà com a oficial mèdic de complement. Fidel a la República, s’integrà al Comitè Sanitari de les Milícies Antifeixistes i després al Consell de Sanitat de Guerra. Va dirigir la Defensa Passiva de Barcelona i fou cap dels serveis sanitaris al Front d’Aragó, especialment a l’Hospital de Sariñena, on el material quirúrgic i la llum sovint depenien de l’enginy i la improvisació.

Ascendit a capità i després a major per mèrits de guerra, va ser testimoni de la batalla de l’Ebre. El gener de 1939 va encapçalar un tren d’evacuació amb prop d’un miler de ferits cap a França, entre ells el periodista Corpus Barga ─ pseudònim de Andrés García de la Barga─ i el poeta Antonio Machado, amb qui compartí viatge abans que aquest arribés a Colliure.

L’exili i el viatge cap a Amèrica

A França, l’esperava el camp de concentració d’Argelers: sorra, vent gelat, polls i manca d’aigua potable. Tot i així, va improvisar un servei mèdic per atendre centenars de refugiats. Amb l’ajuda de contactes maçònics, aconseguí reunir-se amb la seva família i embarcar-se a Marsella, el 7 d’abril de 1939, rumb a Buenos Aires a bord del vaixell Alsina.

Els primers anys a Amèrica van ser itinerants: Mendoza, Buenos Aires, Bolívia, Xile. Sense reconeixement oficial del títol, va treballar en feines diverses, però mai es va allunyar de la medicina: atenia malalts en brots epidèmics i assistia compatriotes exiliats.

Montevideo: segona vida, segona pàtria

El 1942, en plena Segona Guerra Mundial, fou convidat a Montevideo pel general i arquitecte Alfredo Campos per impartir conferències sobre Defensa Passiva. S’hi establí definitivament, integrant-se a la Divisió Mèdica de la Defensa Passiva i al Departament d’Higiene de la capital.

Després d’anys de traves administratives, el 1955 aconseguia la revàlida del títol i obria consultori propi. A la mutualista “Asociación Española” modernitzà l’arxiu i el sistema estadístic, i col·laborà en la creació del servei d’UCI. Pioner en la donació voluntària de sang, presidí la “Fundación Prodonación de Sangre Dr. Pedro Larghero” i la “Sociedad de Hematología Latinoamericana”. També va impartir classes a la Facultad de Medicina i a l’”Escuela de Sanidad Militar”, formant moltes generacions de professionals.

Activisme cultural i polític

Catalanista convençut, va ser dues vegades president del Casal Català de Montevideo i fundador de la Llar Catalana. Va mantenir viva la cultura catalana a l’exili amb sardanes, conferències i recitals. Fou delegat del Consell Nacional de Catalunya i, des de 1972, representant oficial de Josep Tarradellas a l’Uruguai.

Amic de Margarita Xirgu, va complir la voluntat de l’actriu de dipositar un grapat de terra catalana a la seva tomba; la mateixa terra que guardaria per al seu propi enterrament.

El retorn i el comiat

Fidel a la promesa de no tornar fins a la fi del franquisme, el setembre de 1977 fou testimoni emocionat del “Ja sóc aquí” de Tarradellas al balcó del Palau de la Generalitat. Un any després, el 23 de setembre de 1978, moria a Montevideo després d’una jornada de consultes. Fou enterrat al Cementiri del Buceo, cobert amb la senyera i amb el grapat de terra catalana que havia guardat tants anys.

El 2009, el govern espanyol li reconeixia una declaració de reparació moral per la persecució política i la condemna imposada pel “Tribunal para la Represión de la Masonería y el Comunismo” el 1943. Però el deute amb la seva memòria encara persisteix.

Francesc Bergós: un nom que Barcelona hauria de recorder

La vida de Francesc Bergós resumeix, amb totes les seves ombres i llums, aquella màxima que diu: “Tot es perd en la guerra, tot es guanya amb la pau”. No sempre és certa —en realitat les guerres són una de les grans tragèdies de la humanitat—, però entre guanyar-les i perdre-les hi ha un abisme. Bergós ho va aprendre de la manera més dura: la Guerra Civil espanyola el va arrencar de la seva terra natal i la Segona Guerra Mundial, paradoxalment, li va obrir les portes de l’Uruguai, el país que acolliria el seu exili i es convertiria en la seva segona pàtria.

Quaranta-cinc anys després de la seva mort, el seu nom continua sent desconegut per a molts barcelonins. Potser és hora que la ciutat li retorni part del que ell li va donar. Una placa commemorativa o un carrer amb el seu nom serien un gest senzill però just. L’Ajuntament de Barcelona té a les seves mans la possibilitat de reparar aquest oblit i d’honorar un metge que va servir la seva professió, la seva gent i la seva cultura fins al darrer dia.

Genís Carrasco

Metge i escriptor