“Quan un mont es crema, alguna cosa seva es crema, senyor marquès"

Sense tenir en compte els piròmans de torn, que sempre apareixen en època estival: uns ho fan perquè els apassiona el foc, com a Neró; altres, per venjança, i n’hi ha que volen que els contractin per apagar-lo després. De tot n’hi ha en aquest col·lectiu que veu en el foc alguna cosa que els “atrau”, sense tenir en compte el mal que fa a la societat. Cremar boscos té uns efectes devastadors: afecta directament la pèrdua de vegetació, animals i la degradació del sòl.

Per què es cremen els boscos, els muntanyes? Perquè els hi posen foc: per una distracció d’algun agricultor a l’hora de cremar les restes de la collita, per algun llamp que cau sobre ells i per algunes causes més sense necessitat de la mà humana. Es poden prevenir? En alguns casos, la majoria sí; en d’altres, no. Les autoritats haurien de preocupar-se de dur a terme la prevenció: inversions en personal i en manteniment. La majoria no ho fa, i els resultats es veuen cada any, com aquest estiu, en què una bona part de muntanyes i boscos està sent pastura de les flames, alguns d’ells de gran valor que no es podrà recuperar fins que hagin passat molts anys. És una desgràcia per a tothom. A tot això cal afegir les pèrdues humanes (el més important) i les econòmiques dels afectats: vivendes cremades i tot el que hi havia dins, a més d’eines del camp.

Cada any, un parell de mesos abans de l’estiu, el govern de torn duu a terme una campanya informativa contra els incendis, amb eslògans inclosos. Fa uns 30 anys, l’eslògan era “Quan un bosc es crema, alguna cosa seva es crema”. Va calar en la ciutadania, especialment perquè el gran Perich hi va afegir una coletilla molt original i realista: “Quan un bosc es crema, alguna cosa seva es crema, senyor marquès”. La coletilla mostrava l’interès d’alguns “nobles” pels incendis, que no era gratuït, sinó perquè posseïen gran quantitat de propietats que es podien veure afectades.

Quan veiem els incendis a través de les imatges que ofereixen els diferents canals de TV, sembla que han de ser el Govern d’Espanya, els governs autonòmics i fins i tot els propis ajuntaments qui tinguin la responsabilitat total del que està passant, però no és del tot cert. Al nostre país, la propietat dels boscos i muntanyes es distribueix així: el 70% de la superfície forestal és de propietat privada (dins la propietat privada existeixen diferents tipus, incloent-hi propietats individuals, comunals —Montes Vecinales en Mano Común— i d’empreses), mentre que el 30% restant és públic: de l’Estat, Comunitats Autònomes i entitats locals, segons el Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya. Si les xifres són realment aquestes —i no hi ha per què dubtar-ne—, quin paper ha de jugar el 70% dels propietaris? Quina responsabilitat tenen en el manteniment i prevenció d’incendis?

Segons alguns informes, els boscos comunals (propietat dels veïns del municipi) estan millor gestionats i tenen menys incendis que els que només tenen un propietari. Deia Plaute que “El que no pensa en els seus deures sinó quan se’ls recorden, no és digne d’estimació”.

El que és evident és que aquells que tenen responsabilitats han de cuidar i prevenir que els muntanyes i boscos no es cremin; és la seva obligació. També la ciutadania ha d’implicar-se perquè això no passi. Els boscos tenen propietaris, però també són un bé per a les persones: per a la seva salut, el seu gaudi i per al planeta, que és de tots. Deia Plaute que “Si veus fum, el foc és a prop” i tots, en aquell moment en què apareix el fum, han de participar perquè no avanci i posar-se a disposició —els que puguin— per ajudar en tot el possible. El que està passant aquests dies hauria de fer reflexionar a tothom.

Carmen P. Flores