¿Ha tornat Alemanya a l’escenari internacional? *

A gairebé quatre mesos de la seva investidura el desè canceller alemany en la història, ha pregonat en tots els fòrums polítics i visites diplomàtiques –a Ucraïna, Brussel·les (UE), París, Londres, Kíev, la seu de l’OTAN, i als EUA de Trump, que Alemanya vol jugar un rol totalment diferent als gairebé 4 anys de govern d’Olaf Scholz, tant en l’àmbit intern, com en l’extern.

S’ha esmentat en columnes anteriors que en el pla intern, la Gran Coalició (Groko en alemany) ha presentat un projecte de llei –aprovat pel parlament alemany– que ha eliminat el deute zero, modificant l’article 143h de la Constitució Alemanya, podent d’aquesta manera contreure un deute gegantí de 500.000 milions d’euros. Això li ha permès al nou govern comptar amb els recursos financers necessaris per a aquesta gran transformació política, econòmico-social, mediambiental i de reforç inèdit de la defensa nacional i de l’armamentisme alemany mai vist des de la post II Guerra Mundial.

Ha estat vertiginosa la posada en marxa del nou govern CDU-CSU i SPD en el pla internacional aquests últims mesos. Per descomptat, amb els seus respectius bemolls, especialment en les seves relacions amb els EUA. D’una banda, conscient que tant Alemanya com la UE s’han d’allunyar paulatinament de les polítiques de Trump, tant en l’econòmic i comercial, els aranzels imposats pel president nord-americà, com també en la política de defensa del continent europeu, que ha depès fonamentalment de la potència nord-americana fins a l’actualitat. El canceller Merz ho ha definit com una política d’Autonomia Estratègica, que en síntesi es refereix a la competència d’Alemanya a assumir les seves pròpies decisions i procedir independentment en matèria de política exterior i de seguretat a l’escenari global.

A grans trets, l’actual política exterior alemanya es pot definir a partir de tres eixos principals. D’una banda, un fort suport militar i logístic a Ucraïna en la seva guerra amb Rússia, sota el supòsit, com alguns analistes europeus assenyalen, de l’agressivitat militar russa que no tan sols intervé a Ucraïna, sinó que és un perill latent per a la pau a Europa. De l’altra, una política més matisada cap a Israel, però sempre reconeixent que en allò substancial la política exterior cap a aquest país no ha canviat; no obstant això, Alemanya ha suspès l’exportació d’equip militar al govern de Netanyahu, el qual podria ser utilitzat en l’ofensiva militar d’ocupació total de la franja de Gaza i de l’annexió de Cisjordània. Finalment, una aposta premeditada per la sobirania del continent europeu, sobretot davant de l’agressiva política de Trump.

Com d’èxit ha estat aquesta vertiginosa i actual política exterior del govern del canceller Merz, és massa aviat per avaluar-la. Entrebancs n’existeixen, en el cas de la recerca de la pau en la guerra russo-ucraïnesa han estat apartats, Putin i Trump s’han reunit a Alaska sense Zelenski, ni la UE. En el desacord dels aranzels de Trump cap a Europa, el president nord-americà li ha imposat el 15%, sent acceptat sense grans objeccions per la presidenta de la Comissió Europea, Úrsula von der Leyen.

Jaime Ensignia, Sociòleg, Dr. en Ciències Econòmiques i Socials de la Universitat Lliure de Berlín. Director de l’Àrea Internacional de Xile 21, membre fundador del Fòrum Permanent de Política Exterior-Xile (FPPE), i del Grup d’Anàlisi i Seguiment de Política Exterior de Xile (GASPE).