Inici del nou curs polític

Comencem el nou curs polític de la mateixa manera que vam acabar l’anterior: amb molts dubtes, gairebé cap certesa i un paisatge de fons marcat per la crispació. Dues coses, no obstant això, podem donar per segures. Una, la determinació del president Pedro Sánchez per esgotar aquesta XV Legislatura. L’altra, la obstinació de la dreta i de la dreta extrema per demonitzar tot allò que faci i/o digui el Govern central. Això fa que la política del país estigui instal·lada en una gran nebulosa, en què tot és possible i qualsevol cosa pot succeir.

A conseqüència de l’extremament greu onada d’incendis que ens ha assolat aquest mes d’agost, Pedro Sánchez va anunciar que proposaria un pacte d’Estat amb tots els agents polítics i socials per lluitar contra el canvi climàtic. Tanmateix, als populars els ha faltat temps per rebutjar-lo. Així eviten avaluar les seves possibles responsabilitats i seguim instal·lats en la polarització i el negacionisme absurd.

Sigui com sigui, per aconseguir el seu propòsit, d’esgotar la legislatura, Sánchez necessita apuntalar la majoria parlamentària que li va donar la investidura. Però, en aquests moments, això és poc menys que una missió impossible. Encara que a excepció del PP i Vox, en la resta de les formacions polítiques creuen els dits perquè no hi hagi un avançament electoral, existeix un assumpte que pot acabar decidint-ho tot. Es tracta de l’affaire del trio tòxic de Cerdán & CIA. Si queda encapsulat i no hi ha contaminacions ni al carrer Ferraz ni en les altes instàncies de l’Executiu, el govern central podrà seguir endavant; en cas contrari, més aviat que tard haurem d’anar a les urnes.

En aquestes circumstàncies sembla impossible que es puguin aprovar els Pressupostos per a 2026, i presentar-los sense la seguretat de treure els comptes endavant, obriria la porta a una convocatòria electoral. Amb tot, el calendari es presenta molt carregat. Els objectius d’estabilitat (dèficit, deute i regla de despesa) marquen el terreny de joc dels comptes públics i els compromisos amb Brussel·les han de ser ratificats pel Congrés, cosa que ja suposa un primer obstacle. Aquest tràmit és feixuc i requerirà diverses setmanes. Per la qual cosa és fàcil suposar que el seu pas per la Cambra no serà, com a mínim, fins a finals de setembre. Després s’haurà d’informar les autonomies en el Consell de Política Fiscal i Financera i, també, als ajuntaments en la Comissió Nacional d’Administració Local. Després d’aquests passos, el Consell de Ministres remetrà el document a les Corts amb el sostre de despesa pressupostària i d’allà passarà al Senat, que l’ha d’aval·lar; si no fos així, tornarien al Parlament.

Entre una cosa i una altra, l’equip del president té previst posar en marxa una potent agenda social i alentir tot el possible el ritme parlamentari, perquè cada iniciativa legislativa que es vulgui treure endavant al Congrés haurà de fer-se mitjançant concessions que, amb tota probabilitat, en circumstàncies més favorables no es farien.

A la Moncloa donen per descomptat que alguns grups, com poden ser Podemos o Junts, exigiran al Govern central més del habitual, però també estan segurs que no tant com per deixar caure Pedro Sánchez, perquè és evident que ningú vol a Feijóo al capdavant de l’Executiu, almenys, mentre no marqui una línia vermella a Vox.

Tampoc no s’hauria de descartar una remodelació governamental per començar el curs amb un ímpetu renovat, i aquí Grande Marlaska apareix en totes les quinieles com a ministre amortitzat, malgrat la gran confiança que sempre li ha demostrat el president.

A tot això, caldrà veure com evoluciona en les pròximes setmanes el cas Montoro, que va quedar en l’aire amb la pausa estival, i les causes judicials que haurà d’afrontar el PP en els propers mesos.

Si canviem d’escenari i posem el focus a nivell més local veurem que, encara que a priori no ho sembli, la situació política a Espanya i Catalunya va molt parella. Per començar, la interrelació política entre Espanya i Catalunya és més evident que mai, malgrat que això irrita els indepes més hiperventilats. És cert, no obstant això, que la polarització a nivell de l’Estat és molt elevada, mentre que, a Catalunya, almenys en aparença, l’ambient polític és força més tranquil. Tanmateix, ambdós Governs estan recolzats per majories parlamentàries molt inestables i en qualsevol moment pot saltar la guspira que ho faci tot caure. Val recordar aquí que cap dels dos Executius ha tingut Pressupostos el 2025 i, en ambdós casos, els de 2026 són més que dubtosos.

La situació és molt complexa i difícil. Però tant Pedro Sánchez com Salvador Illa, des que van arribar als seus respectius càrrecs de presidents, han posat en marxa sendos projectes netament socialdemòcrates. Els avenços socials impulsats des del Govern central a Espanya, si s’observen amb equanimitat, no són qüestionables; mentre que, a Catalunya, després de molts anys, estem tornant a l’eix dreta-esquerra, mentre que es va minimitzant el debat identitari i això fa possible que la política de les coses pugui tornar a tenir el protagonisme que mai no hauria d’haver perdut, perquè és la que fa que la qualitat de vida de la ciutadania millori. Però és que, a més, des de la plaça Sant Jaume s’estan assentant les bases perquè Catalunya torni a ser el motor econòmic d’Espanya i una de les regions més pròsperes d’Europa.

Aquests projectes estan en ple procés evolutiu i, com més ambiciosos siguin, més temps necessitaran per al seu desenvolupament i consolidació. En conseqüència, sense renunciar a ser exigents, hauríem de ser comprensius i donar marge de confiança perquè la situació millori de manera sostinguda, i quan tinguem dubtes, mirar enrere per recordar d’on venim.