El manament oblidat en el forat negre informatiu

En la tradició jueva, el perdó no és ingenuïtat. La Torà ordena no venjar i ajudar fins i tot a l'enemic en dificultats (Levític 19.18; Èxode 23:4–5). La Mishná i el Talmud afegeixen que el perdó exigeix que l'agressor demani disculpes i repari el mal, i que negar sense causa és una falta moral. Maimónides eleva la vara ètica: perdonar fins i tot sense petició pot ser una virtut, encara que no una obligació.

L'Islam comparteix aquesta base. L'Alcorà afirma: “La recompensa d'una mala acció és una equivalent, però qui perdona i es reconcilia, la seva recompensa està amb Déu” (42:40). I afegeix: “Respon amb el que és millor, i aquell amb qui tenies enemistat es convertirà en amic” (41:34). Els hadices recorden que Déu estima a qui perdona fins i tot podent castigar. Com en la halal, la xaria defensa la justícia, però exalta la clemència com el camí més noble.

A Gaza, aquests principis estan absents. Israel i Hamàs es consideren enemics absoluts. No hi ha penediment, ni petició de perdó, ni reparació; només un cicle d'atacs, represàlies i funerals. Totes dues tradicions accepten que sense penediment no hi ha obligació de perdonar, però insisteixen a no practicar una venjança sense límit i a ajudar fins i tot a l'adversari civil. Aquesta part del mandat, la que humanitza, fa l'efecte que ha desaparegut, encara que hi ha esperança amb accions com aquesta de la qual us parlem la setmana passada: Voluntaris israelians es juguen la vida perquè que els palestins tinguin atenció sanitària, fent d'escuts humans.

Entendre el present exigeix recordar l'origen d'Hamàs. Va néixer en 1987, durant la Primera Intifada, com a branca palestina de la Germanor Musulmana. Va combinar treball social, prèdica religiosa i resistència armada contra la batejada com a ocupació israeliana. La seva carta fundacional de 1988 rebutjava l'existència d'Israel i emmarcava la lluita en termes religiosos i nacionals.

Una dada menys divulgada és que, en els seus primers anys, Hamàs es va beneficiar de la permissivitat i fins i tot de l'estímul indirecte de les autoritats israelianes. En plena Guerra Freda, i amb la OLP de Yaser Arafat com a enemic prioritari, alguns sectors israelians van veure en el nou moviment islamista una eina per a afeblir a les faccions nacionalistes laiques. Mentre es reprimia a aquestes últimes, es va permetre que Hamàs desenvolupés xarxes caritatives, educatives i religioses a Gaza. Aquesta aposta tàctica s'ha acabat girant en contra: el grup es va transformar en un actor polític i militar molt més radical i difícil de contenir.

Avui, després de dècades de violència, la situació sembla atrapada en una equació impossible: un Hamàs que no renuncia al seu objectiu de resistència armada, i Israel que respon amb una força que castiga indiscriminadament a la població civil de Gaza, a membres de tota mena d'ONGs desplaçades sobre el terreny i fins i tot ha posat fi a la vida de 232  periodistes que informen. 

La Franja de Gaza és un "forat negre informatiu" des de fa prop de dos anys. Només el mes d'agost, Israel va matar a 12 periodistes i, des que va començar l'ofensiva, han estat assassinats almenys 220 reporters que actuaven d'altaveu global per a comptar al món el que succeeix en l'enclavament palestí.

Davant això,  Reporters Sense Fronteres (RSF) al costat del moviment ciutadà mundial Avaaz han impulsat una iniciativa per a exigir la fi de la "massacre deliberada" en la Franja i l'accés de la premsa estrangera a l'enclavament palestí, fins al moment vetat per Israel.

Més de 150 mitjans de comunicació de 50 països han anunciat la seva adhesió a aquesta mobilització que té com a objectiu denunciar "els crims perpetrats per l'Exèrcit israelià contra els reporters amb total impunitat" i demanar la protecció urgent de la premsa sobre el terreny. 

Mentre el món es mobilitza a favor de la pau. Hamàs i Netanyahu trenquen, cada dia, els principis ètics que les seves pròpies tradicions consideren sagrats sobre la base de l'argument del dret a la legítima defensa.

Ni el judaisme ni l'islam demanen oblidar la justícia. Però sí que adverteixen que l'odi perpetu corroeix tant com la injustícia que el va originar. Sense gestos d'humanitat cap a l'altre —sense aquesta mínima espurna de compassió que tots dos credos veneren—, la paraula “pau” continuarà sent un so buit. I, mentrestant, el preu el continuaran pagant, els innocents de tots dos pobles.