Fleca o tahona

Amb l'arribada de la democràcia la situació, de manera lenta però sostinguda, s'ha anat normalitzant, encara que s'han encès algunes alarmes que adverteixen de la reculada del català en l'àmbit social, sobretot entre els joves. 

De totes maneres, mai, com ara, hi havia hagut tants mitjans de comunicació escrits i/o parlats en català. Tenim periòdics per a tots els gustos i tendències, són legió les emissores de ràdio que emeten exclusivament en llengua catalana i la televisió pública de Catalunya (TV3), amb diversos canals, encapçala, pràcticament, totes les graelles d'audiència i el més important: el català és la llengua vehicular en l'ensenyament des del 18 d'abril de 1983 quan es va aprovar en el Parlament la Llei de normalització lingüística de Catalunya. Però, al meu entendre, la utilització d'aquesta eina s'ha fet amb poca finezzza, menys cintura i cap habilitat. Vegem.

Segons recull l'Estatut d'Autonomia, L'idioma català és l'oficial de Catalunya, així com també ho és el castellà. oficial en tot l'Estat espanyol. I aquí és, a la meva manera de veure, on comença el problema. És molt raonable que, donada la situació històrica del català es faci una discriminació positiva a favor d'aquesta llengua; però això no implica que s'hagi d'anar en contra de res ni de ningú. Està molt bé que el català sigui l'idioma vehicular en l'ensenyament, però això no suposa que s'hagi de marginar la castellà com en realitat succeeix amb freqüència. Com tampoc ho és que famílies, bé perquè estan de pas a Catalunya o, perquè són aquí, circumstancialment, per qualsevol motiu no puguin decidir que els seus fills aprenen en l'idioma oficial de l'Estat. En quin lloc del món desenvolupat els nens no poden estudiar en la llengua oficial del lloc. Jo no conec cap. 

No és la meva intenció reobrir el debat sobre si escriptors que escriuen en castellà com, per exemple, Joan Goytisolo, Juan Marsé o Eduardo Mendoza formen part de la cultura catalana, per a mi és clar que sí. Però si vull portar a col·lació l'anàlisi que el periodista i escriptor Sergio Vila-Sanjuán fa en el seu llibre, Una altra Catalunya. Sis segles de cultura en castellà, aquí posa de manifest que la cultura catalana s'ha expressat sempre en totes dues llengües. En contrapartida, seria lògic que en la Història de la literatura espanyola s'incloguessin les obres en català, basc o gallec. Això enriquiria molt la cultura d'Estat en el seu conjunt.

“Les dues cultures lingüístiques -assenyala Vila-Sanjuán- formen un patrimoni i els qui minimitzen la importància de la producció en castellà no tenen en compte que algun dels textos que defineixen la identitat catalana. Així, el caràcter català es considera que és realista, pragmàtic, comercial, molt assenyat, i aquesta idea sorgeix de textos de Feliu de la Penya, Antonio de Capmany o Jaime Balmes. Els tres són molt identitaris i no obstant això tota la seva obra és en castellà. I el mateix el federalista Pi i Margall, que no va publicar res en català”.

Fins i tot dins del camp de l'independentisme, l'ex secretari de Cultura de la Generalitat, i activista cultural, Eduard Voltas, ha argumentat que per a aconseguir la meta desitjada de crear un nou Estat serà imprescindible que el castellà sigui viscut i considerat com una llengua pròpia dels catalans: “No dic respectar-ho, sinó convertir-ho en un actiu, tractar-lo com un element definitori de la Catalunya d'avui i de demà” (Diari Llaura 26/02/2012).

En un interessant article (Diari Llaura 23/03/2024), el periodista Albert Branchadell sosté que: “El bilingüisme entès com l'ús alternatiu del català i del castellà també és bo per al català. Els temps en què les persones utilitzaven una sola llengua per a tot ja van passar i no tornaran. El fet que persones que en uns altres temps haguessin usat només el castellà ara incorporin el català al seu repertori lingüístic només pot tenir un efecte positiu. Encara hi ha una quarta part de catalans que diuen que mai utilitzen el català, però el 75% restant són catalanousuarios en algun grau (en termes absoluts, són la major xifra de la història). És en aquest 75% que cal fixar, i en les seves possibilitats de creixement, i no tant en el 36% que diuen tenir el català com a llengua habitual”.

No obstant això, des de fa un temps es vénen succeint enfrontaments per compte de l'idioma utilitzat. Tant en algun centre educatiu com en diversos establiments comercials. 

Potser, bona part de les arrels del problema cal buscar-les en l'escassa claredat dels redactats de la Llei de Política lingüística de 1998 i del Codi de Consum de Catalunya de 2010. Perquè, encara que cap dels textos obliga als dependents d'un comerç parlar en català si exigeixen la capacitat per a atendre els seus clients en qualsevol de les dues llengües oficials. I aquí comença la polèmica: han de garantir les empreses disponibilitat lingüística per a no negar el dret del consumidor a ser atès en l'idioma que triï? 

Aquesta ambigüitat legal està sent aprofitada per alguns independentistes hiperventilados que treuen foc pels queixals quan no els atenen en la llengua que ells utilitzen de manera habitual i llavors a través de les xarxes socials criminalitzen a l'establiment i proposen boicotejar l'establiment; generant així el brou de cultiu necessari perquè descerebrats radicalitzats els vandalicen amb pintades insultants a les seves portes i façanes. És a dir, la qual cosa en un altre temps i en un altre lloc es deia terrorisme de baixa intensitat Recorden? Doncs que ens valguin aquelles històries de trista memòria, per a no trencar la convivència que tant ha costat construir. Utilitzem el seny (sentit comú) i el seny en la relació amb els altres perquè, al cap i a la fi, ni és tan difícil ni complicat relacionar i entendre en dos idiomes que són germans. Estic convençut que amb una mica més de tolerància tot seria més fàcil.

Com deia un vell company lluitador, al qual fa molts anys vaig perdre la pista: “no m'importa que posi fleca o tahona, el que em preocupa és que la gent passi fam”.