Illa i Puigdemont, sols davant del perill, es veuen les cares a Brussel·les

Els somnis diuen que en molts casos es compleixen, en altres només són coses de la imaginació a la qual li agradaria canviar la realitat. A més, s’afirma que poden ser fruit de la sort, aquella que necessita ser treballada, perquè sense esforç les coses no són possibles, si no és que siguin milionaris o provinguin d’una família benestant, i els diners ho poden gairebé tot. En política, els “somnis” solen ser pragmàtics. La política no té res de romanticisme i sí d’interessos que afecten més els partits que la ciutadania. Té ètica i moral la política, els governs? Sembla que aquesta s’ha anat perdent amb el temps i ara es troba en plena crisi. Deia l’escriptor i expresident de la República Txeca, Václav Havel, que “la política ha d’estar al servei de la moral i l’ètica, i no a l’inrevés”.

Aquest dimarts, el president de la Generalitat, Salvador Illa, viatjava a Brussel·les no per entrevistar-se amb alguna autoritat comunitària per temes d’interès general del país que presideix, sinó per quelcom tan terrenal com estratègic: entrevistar-se amb l’expresident fugit, Carles Puigdemont. La trobada va tenir lloc a la seu de la Generalitat de Catalunya, edifici oficial. L’escenificació estava preparada d’aquella manera: sense bandera de Catalunya i amb una situació protocol·lària molt particular. Semblava que el president actual fos Puigdemont, o per la seva ubicació en els seients, que no era gens correcta. Van intercanviar els seients? O va ser un simple error del cap de protocol de la Generalitat? O, senzillament, era un gest de cortesia de l’actual inquilí del Palau de la Generalitat? En qualsevol cas, la lectura semiótica que se’n fa no és bona per a Salvador Illa.

Sense més assistents que ells dos, “sols davant el perill”, s’iniciava la trobada per parlar dels temes que els estan cremant les mans: a Puigdemont, que se li apliqui l’amnistia i pugui tornar a Catalunya, d’on va fugir dues vegades (que se’n tingui coneixement), i on vol tornar esperant que tothom surti al carrer a rebre’l com el gran heroi del procés; a Illa, amb mandat de la Moncloa, que donin suport, entre altres coses, als Pressupostos Generals, molt importants per a Pedro Sánchez i la seva estabilitat governamental, a més de donar suport a altres lleis al Congrés, sense deixar de banda els pressupostos de la Generalitat de Catalunya, que també tenen dificultats per ser aprovats. És més que probable que parlessin de la situació política, l’estiu, la família i aquelles coses que serveixen per trencar el gel que s’havia endurit al llarg d’aquests anys. Tots aquests temes que deduïm, i alguns més (no han comparegut per explicar la seva reunió), han omplert l’hora i mitja de la xerrada, una mica incòmoda per a tots dos, per raons diferents.

La trobada, per imposició de les circumstàncies entre l’actual i l’anterior president, que ja s’intuïa que es produiria malgrat els desmentits inicials, ha aixecat discrepàncies, sorpresa i, en més d’un cas, indignació als partits de la dreta i l’extrema dreta (cosa que, d’altra banda, era d’esperar), però també entre els votants, militants i alguns dirigents socialistes, que no entenen el servilisme del PSOE/govern amb Puigdemont i el seu partit. Tant Salvador Illa com Pedro Sánchez venen parlant de tancar ferides, de tornar a la normalitat democràtica, i tot aquest conjunt de paraules que ja coneixem de tantes vegades repetides.

Que la democràcia és diàleg constant, pactes i totes aquestes coses. També és cert que democràcia és respecte a les institucions, complir les promeses, tractar i defensar tothom per igual (els constitucionalistes s’han sentit abandonats en tot el procés), respectar les lleis i posar en primer lloc l’ètica i la moral. Deia Angela Merkel que “la moral i l’ètica en la política són indispensables per a la construcció d’una societat justa i equitativa”.

Que Salvador Illa, en el temps que porta de president, està fent una bona feina, és evident que sí. Que ha tranquil·litzat bona part de la societat catalana, també. Que s’està millor ara que fa uns anys, sí. Això no significa que la gent no tingui dubtes per les concessions que està fent tant a ERC com a Junts. No s’ha d’oblidar mai que una mentida pot arruïnar cent veritats i pot fer malbé tota la feina. Afirmava Sir Francis Bacon: “És molt difícil fer compatible la política i la moral”. Hi ha molta gent que té gravades determinades frases, com la pronunciada per Illa en campanya: “Ni Catalunya serà independent, ni hi haurà amnistia ni referèndum d’autodeterminació”.

La reunió de Salvador Illa i Carles Puigdemont ha estat l’avantsala de la que està a punt de produir-se: la reunió de Pedro Sánchez amb Carles Puigdemont, més aviat que tard. Serà la foto de l’any. Lloc de celebració? Ja està decidit, però no el diran fins a última hora, amb tota seguretat abans que acabi l’any, si no hi ha convocatòria d’eleccions. El que està clar és que la foto de Brussel·les en seu oficial ja està feta, que el reconeixement a Puigdemont s’ha oficialitzat, com ell demanava. I alguns es preguntaran: qui ha guanyat en aquesta trobada? Segons com ho expliqui cadascú, hauran guanyat tots dos. La democràcia també? Doncs, què volen que els diguin, tal com està el panorama amb l’extrema dreta violenta, que cadascú tregui la seva conclusió. Deia Antonio Machado, gens dubtós en el seu pensament: “En política només triomfa qui posa la vela on bufa l’aire; mai qui pretén que bufi l’aire on posa la vela”.