Els justos es mullen

Fa uns dies he tornat a veure, casualment i per enèsima vegada, Sólo ante el peligro, la mítica pel·lícula protagonitzada per Gary Cooper. Va ser rodada el 1952, fa setanta-tres anys; només feia set que el règim criminal nazi havia estat destrossat. El director de la pel·lícula va ser Fred Zinnemann, polonès i jueu.

El seu títol original és High Noon, literalment: al migdia o apogeu, en el moment crucial, a l’hora de la veritat (tots aquests matisos els recull l’expressió). El xèrif Will Kane i l’Amy (Grace Kelly) acaben de casar-se quan corre com la pólvora el retorn a la localitat d’un bandoler ferotge en el tren de migdia, acabat de sortir de la presó. El jutge Mettrick, que el va condemnar, agafa els seus estris i se’n va amb la música a una altra banda. Kane li demana que es quedi com ell i que resisteixi a qui anuncia venjança, però Mettrick li respon categòric: “aquest és un poblet de mala mort enmig del no-res. Tant és el que hi passi. Fuig”. La mateixa idea devia tenir la resta del poble, que prefereix rendir-se, quedar-se a casa i sotmetre’s a la força bruta. No hi ha una segona part de la pel·lícula. Després de complir el xèrif el seu deure moral, assumit lliurement, i d’haver derrotat els pinxos, el matrimoni Kane reprèn el seu viatge de nuvis amb el somriure amarg de la decepció. Què va passar després al poble, com va prosseguir-hi la vida quotidiana? Ja no ho sabem, però podem aventurar que hi va continuar la mediocritat, el dissimul i l’oblit.

L’autora anglesa Julia Boyd va centrar el seu llibre Viajeros en el Tercer Reich en la percepció que els viatgers a Alemanya tenien de l’auge del procés nazi. Els matons nazis entenien la importància del turisme com a eina de propaganda i cercaven la seducció i l’engany en un entorn mental i moralment malalt, on es renunciava a veure la realitat; “allò que trobo tal com ho trobo”. Ara Julia Boyd acaba de publicar, juntament amb Angelika Patel, Un poble en el Tercer Reich (Ático de los libros), on analitza la manera com l’ascens del nazisme va impactar en la vida corrent del poble bavarès d’Oberstdorf, un centre turístic amb prats i muntanyes i on el 1930 es va inaugurar el telefèric més llarg del món.

Aquest poble, el més meridional d’Alemanya, no arribava aleshores als tres mil habitants (ara en són uns deu mil), cap d’ells jueu (no era possible, per tant, fer-los-hi un boicot ni martiritzar-los); a Baviera només ho era un 0,5% de la població. La immensa majoria d’Oberstdorf era catòlica (un 90%), mentre que a Baviera ho era el 70% i en el conjunt alemany un de cada tres habitants. El clergat protestant va destacar per les seves simpaties nazis; en particular, un de cada quatre d’ells militava fins i tot al NSDAP.

La presència dels nazis en aquell poble va resultar estrident, amb diferents faccions nazis activament hostils entre si. Hi va haver un procés desordenat de nazificació local, sempre confiant en l’escombra de ferro, si bé molt pocs s’adonaven del que estava per venir: la brutalitat totalitària.

L’any 1933, dos dies abans de la llei habilitant (que va suposar la fi de la República de Weimar en trencar la separació de poders i permetre empresonar qualsevol persona pel temps que es volgués), un Hitler disfressat de moderat i d’estadista va prometre preservar “les grans tradicions de la nostra nació” i va declarar que amb un govern ferm donaria “plena consideració a tota l’experiència individual i humana que hagi contribuït al benestar de la humanitat al llarg dels anys”. En molts joves es va disparar un fervent idealisme desitjós de servir, i duien amb emoció, orgull i alegria la camisa marró. Quin engany, quin desastre.

A la tardor de 1944, gairebé la meitat dels habitants d’Oberstdorf combatien als fronts de l’URSS i del nord d’Àfrica. Diuen Boyd i Patel que els habitants estaven ben informats del que passava a Dachau (a uns 160 quilòmetres de distància) i als seus subcamps. “Coneixien de primera mà el tracte que rebien els treballadors estrangers: la terrible insalubritat, les jornades extenuants i la mala qualitat del menjar”. Potser entenien que allò no era assumpte seu o que s’escapava del seu control.

El nazi Ludwig Fink va ser alcalde d’Oberstdorf durant onze anys. Va protegir diverses persones jueves arribades al poble, una d’elles era la mare de Carl Zuckmayer, guionista de la pel·lícula L’Àngel Blau. En acabar la guerra es va demanar incloure Fink entre els “delinqüents majors”. La sentència del tribunal el va situar com a “delinqüent menor”, però vuit mesos més tard i amb l’ajuda del testimoni decidit i convincent de Carl Zuckmayer, Ludwig Fink va baixar a ser catalogat de “seguidor” i se li va permetre tornar a casa.