A tota màquina

Tot canvia. Fa un temps, el curs polític començava de manera pausada per anar agafant ritme i ja, ben entrada la segona quinzena de setembre, assolir velocitat de creuer. A Catalunya, el tret d’inici oficiós de l’agenda política solia coincidir amb l’11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya. Però això és història; ara gairebé no hi ha descans estival, com hem viscut i patit aquest estiu amb els incendis forestals i les fortes polèmiques que els partits polítics han mantingut a compte d’aquests focs i, sense solució de continuïtat, ens hem trobat immersos en la voràgine del nou curs que ha començat a tota màquina.

El passat dilluns, 1 de setembre, el president del Govern central proposava un pacte d’Estat per lluitar contra el canvi climàtic; al PP li va faltar temps per rebutjar qualsevol possibilitat d’acord, tal com ja havia fet quan, el mes d’agost, Pedro Sánchez va anunciar que faria la proposta a totes les forces vives de la societat. Aquella nit, Sánchez concedia, en prime time, una entrevista a la primera cadena de televisió, on, entre altres coses, reafirmava la seva voluntat d’esgotar la legislatura amb o sense Pressupostos.

Aquell mateix dia, a primera hora del matí, el president de la Generalitat, Salvador Illa, anunciava una imminent trobada amb Carles Puigdemont a Brussel·les, tot i que els postconvergents es van mostrar displicents amb l’encontre. L’entrevista es va produir el dimarts, a la seu que la Generalitat té a Brussel·les i, encara que no s’ha revelat el contingut de les converses, cal emmarcar-la en el propòsit d’Illa de donar plena normalitat a la política catalana i, de pas, per què no?, estendre ponts per a possibles negociacions a nivell nacional. Això ha incomodat els “juntaires” perquè l’actitud d’Illa, en bona mesura, desbarata la seva estratègia d’oposició, basada en l’excepcionalitat de la situació i en assenyalar el president com a corresponsable que el seu líder segueixi domiciliat a l’estranger.

Les disputes internes als partits polítics solen traslladar-se a la política institucional. És el cas d’ERC. Els republicans catalans van tancar el seu últim congrés en fals i ara la inestabilitat orgànica del partit de Junqueras amenaça d’afectar els acords que tenen amb el PSC i de debilitar encara més del que ja està la majoria parlamentària que va fer president Pedro Sánchez.

ERC no podia perdre peu i el seu líder, Oriol Junqueras, en una entrevista a la Cadena SER, el mateix dilluns 1, en to de sacristà de poble, anunciava que el seu grup parlamentari al Congrés presentaria una proposició de llei que pretén donar forma al nou model de finançament singular de Catalunya, i remarcava: “Nosotros queremos que haya Presupuestos y que los Presupuestos sean lo mejor posible. Desgraciadamente, mientras no haya un buen modelo de financiación y no haya un buen modelo de recaudación fiscal los presupuestos no serán tan buenos como nuestro país necesita y merece”. Ja. Mai se sap, i potser els republicans catalans ja han arribat a acords amb PP i Vox perquè donin suport a la seva iniciativa legislativa. Al capdavall, no seria la primera vegada que uneixen els seus vots amb els de la dreta, qui no recorda el vot d’ERC en contra de l’Estatut de 2006? En efecte, igual que el PP.

En el primer Consell de Ministres del mes s’aprovava l’esborrament parcial del deute de les comunitats autònomes per un import de 83.252 milions d’euros, amb la garantia d’una rebaixa mínima del 19 % per a totes les regions. Era un compromís aconseguit entre el PSOE i ERC per a la investidura de Pedro Sánchez i extensible a les comunitats autònomes; tot i que, segons el líder del PP, Alberto Núñez Feijóo: “Es una trampa y es una mentira, la deuda no desaparece, la deuda se mantiene, y lo único que ocurre es que vamos a pagar todos los españoles la mala gestión de los gobiernos independentistas”. No obstant això, fins i tot Emiliano García Page, president de Castella-La Manxa i vers lliure del PSOE, li sembla bé la rebaixa, així que deu ser excel·lent.

En principi, amb matisos, els barons regionals populars s’han manifestat en contra, però està per veure si no canvien de criteri, perquè segons càlculs del Govern, les autonomies podrien estalviar entre 6.600 i 6.700 milions d’euros en interessos, de manera que, en paraules de la ministra d’Hisenda, les comunitats “no tenen arguments per renunciar” a aquesta rebaixa.

Per completar el quadre i continuar amb l’enfrontament total amb Pedro Sánchez i el seu Govern, el PP no va dubtar a muntar un rifirrafe i implicar jutges i fiscals per si el Fiscal General de l’Estat, Álvaro García Ortiz, que està processat per una suposada filtració sobre Alberto González, parella d’Isabel Díaz Ayuso, havia d’assistir o no a la cita institucional presidida per Felipe VI, com cada setembre, al Tribunal Suprem. Feijóo va donar plantó al Rei escudant-se que s’havia compromès prèviament amb un míting de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, durant la mateixa jornada i a la mateixa hora.

Per si no teníem prou qüestions sobre la taula, Vox posava en marxa unes jornades esperpèntiques i vergonyants sobre ideologia de gènere i denúncies falses a la sala Ernest Lluch del Congrés dels Diputats, per a major escarni. Un acte en línia amb el discurs habitual de l’extrema dreta respecte a aquesta qüestió: antifeminista i negacionista de la violència de gènere.

La legislatura ha començat a tota màquina. Per això, no hauria d’estranyar-nos que amb tot aquest trasbals arribem al proper parèntesi, que serà per a les festes de Nadal, exhaurits i demanant l’hora, però queden més de tres mesos i ens tocarà suar la samarreta. No ens queda altra.