Espanya és diferent! I no és dolent

Diuen que la història està plena de veritats, però també de més d’una mentida, embolicada en llegendes que tant agraden als éssers humans. La imaginació no té límits i els seus resultats, en molts casos, ens fascinen. Els espanyols de l’Espanya “plurinacional” som especials: creatius, voladors, genials, una mica donats a l’engany i amb una creativitat desbordant que frega la genialitat. Aquestes són les coses bones; les dolentes no cal esmentar-les, les sabem i d’això s’encarreguen els nostres adversaris.

Tots recordem i, en més d’una ocasió, hem dit l’expressió “¡Espanya és diferent!”. La veritat és que és així, per moltes raons. No en va, per aquest país han passat tantes civilitzacions que han deixat el bo i el dolent de cadascuna: des de Tartessos, íbers, celtes, romans i una llarga llista. Aquestes mescles culturals, religioses i socials (entre altres) han contribuït al que som.

La frase “Espanya és diferent” s’atribueix al que als anys 60 va ser ministre d’Informació i Turisme, Manuel Fraga, que va pensar que calia donar un gir a l’Espanya rància, aïllada internacionalment per la dictadura de Franco. Altres defensen que el seu autor era un personatge molt proper adictador, Luís Bolín… Hi ha qui va més enllà i l’atribueix res més i res menys que a Napoleó. Després de la tunda que li van donar els espanyols a Bailén, la seva primera derrota en camp obert, ¡va sortir per cames! i se li atribueix el seu gran fracàs als espanyols, amb aquesta expressió tan particular: “¡Espanya és diferent!”.

Sigui com sigui, Espanya és diferent, no ens cap dubte. Mentre cada dia ens arriben notícies de la dita classe política, la penúltima: l’exabrupto verbal de Miguel Tellado, quan deia en públic que “en aquest nou curs polític començarà a cavar la fossa on reposaran les restes d’un Govern que mai hauria d’haver existit al nostre país”. Ho va dir amb aquella boqueta plena de dents amb fundes noves (cal cuidar-se la imatge bucal, l’altra hauria d’anar a Lourdes) davant del públic, que per cert l’aplaudia.

A primera vista, podria semblar que no havia pensat bé la barbaritat de les seves paraules, que indigna les famílies dels milers i milers de persones que van ser assassinades i enterrades a les cunetes de les carreteres o altres llocs indignes. Però crec que Tellado ho va pensar bé i el seu discurs, a part de molestar milions de persones, estava dirigit als votants de Vox, que vol recuperar, per desgràcia dels moderats del PP (que encara en queden alguns).

Com que no n’hi havia prou, el líder de l’oposició, Alberto Nuñez Feijóo i aspirant etern a viure a la Moncloa celebrava aquell cap de setmana el seu aniversari: 64 anyets de res. El lloc triat, una discoteca a la Corunya, on la cantant que feia les delícies dels assistents cantava la cançó “Mi limón, mi limonero”, del cantant veneçolà Henry Stephen. Allà va pujar el “cumpleañero”, amb dues persones més per acompanyar l’artista. I potser perquè alguna copa de més li havia deixat empremta, va arribar a dir “que li agrada la fruita”, autora de la qual és la mateixa Isabel Díaz Ayuso. No cal explicar què significa realment.

Un cap de setmana complet per als populars, després del plantó al Rei en la inauguració del curs judicial. Per cert, aquest dilluns Feijóo va tornar a ficar la pota en descobrir una conversa privada amb el Rei, en què, segons ell, Sa Majestat li va dir que entenia la seva postura, cosa que va ser desmentida immediatament per la Casa Reial.

També les seves senyories tindran feina aquesta setmana. Ábalos, la seva exdona està començant a explicar coses que no li agraden, demana que no s’emeti l’entrevista realitzada. Els advocats de Santos Cerdán sol·liciten la seva posada en llibertat per haver-se esgotat els terminis de presó preventiva. Ho estan estudiant. Mentrestant, ERC i Junts continuen pressionant el Govern per votar o no els pressupostos, que segueixen en l’aire.

Amb tot això, el president Pedro Sánchez compareixia per anunciar l’embargament d’armes per llei a Israel i la prohibició d’entrada a qui participi en el genocidi a Netanyahu, i tracta Espanya de país hostil. L’actitud del Govern d’Espanya és molt valenta, més que la del resta dels seus col·legues europeus, que mantenen una actitud “tèbia” davant del genocidi que està duent a terme el govern israelià.

Mentre això passa, “Espanya és diferent” en l’àmbit esportiu, on Carlos Alcaraz, en un partit d’infart, va aconseguir fer-se amb el triomf de l’US Open i tornar a ser el número 1 del tennis mundial. Un triomf que es va haver de menjar el mateix president dels EUA, que estava present al partit i al qual no li va agradar gens el triomf de l’espanyol; només cal observar el gest que va fer. La selecció espanyola de futbol masculina guanya per golejada a Turquia a les eliminatòries del Mundial 2026. Els germans Márquez han deixat empremta al Mundial, quedant primer i segon. Triomf total. L’esport espanyol està donant alegries i deixant el nom d’Espanya molt alt.

Les dues cares d’una moneda. Per això, ¡i altres coses més!, “Espanya continua sent diferent”, per sort. Tot i que sigui contradictòria la frase de José Luis Rodríguez Zapatero, expresident (potser perquè canvia d’opinió amb facilitat; ell deia fa uns anys que “Si vivim junts, junts hem de decidir”), per sort Espanya és diferent, i això no és dolent.