Mantenir-nos conscients

Cal ser honrat: la realitat existeix. No obstant això, vivim un temps en què massa gent insisteix a afirmar que la realitat no existeix, o que hi ha “una altra realitat” disponible segons convingui. En aquest context, el periodisme s'enfronta a un desafiament de fons: tornar a recordar, i recordar a si mateix, que la seva tasca essencial és acostar amb honestedat a la realitat i explicar-la-hi a la gent. Es tracta d'observar, verificar i narrar amb la màxima lleialtat als fets que ocorren i insistir en el correcte. 

El problema s'agreuja amb l'expansió de les fake news, que es difonen amb la mateixa velocitat amb la qual la gent busca respostes immediates en xarxes socials. Notícies falses, manipulades o tretes de context competeixen per l'atenció amb el mateix vigor que la informació contrastada. I encara que és impossible controlar tot el cabal de desinformació, els professionals del periodisme tenen la responsabilitat de no resignar: verificar, desmentir i explicar es converteix en una forma de servei públic essencial que va més enllà d'informar, perquè contribueix a sostenir la salut democràtica en la nostra societat.

L'extrema dreta i la seva xarxa d'escala transnacional

Els delictes d'odi s'han multiplicat en els últims anys, alimentats moltes vegades per discursos simplistes que redueixen la complexitat social a un “ells contra nosaltres”. Racisme, homofòbia o violència contra minories troben un brou de cultiu en narratives irresponsables que circulen sense filtres. El cas més recent el vivim en Torre Pacheco. Aquí el periodisme té una missió crucial: visibilitzar a les víctimes, desmuntar perjudicis, desmuntar faules i evidenciar les conseqüències de la intolerància. 

En paral·lel, Europa assisteix a l'avanç de l'extrema dreta, que es nodreix de la generació de por i polarització. Amb discursos que barregen negacionisme, revisionisme i fórmules fàcils, aquests moviments busquen legitimar la desinformació i han convertit l'odi en el centre del seu projecte polític. Enfront d'aquest desafiament, el periodisme ha de ser una línia de defensa democràtica, capaç de desemmascarar les mentides i recordar que la història ja va mostrar a on condueixen aquestes dreceres polítiques.

Els exemples es multipliquen. A Itàlia , Fratelli d’Itàlia, liderat per Giorgia Meloni, ha crescut amb un discurs nacionalista, antiimmigració i euroescèptic. El partit ha qüestionat drets de minories i relativitzat el llegat del feixisme italià, la qual cosa molts consideren una forma de revisionisme històric. A França , el Rassemblement National (RN) de Marine Le Pen ha suavitzat la seva imatge pública, però continua promovent idees que estigmatitzen als immigrants i qüestionen el multiculturalisme, difonent a més missatges alarmistes sobre seguretat i terrorisme. Fins i tot en països amb tradició de consens polític, com Suècia, han sorgit figures com PeterSweden7, un influencer ultraconservador que difon desinformació sobre immigració i drets LGBTQ+, amb un ressò significatiu que mostra com l'extrema dreta opera en xarxa a escala transnacional.

Enfront d'aquest fenomen, també sorgeixen exemples de resistència des del periodisme i la societat civil. El Projecte RightWatch és una iniciativa transfronterera que verifica narratives falses de l'extrema dreta en països com Itàlia, França i Grècia. La seva labor consisteix a desemmascarar mentides sobre migració, canvi climàtic i drets socials, al mateix temps que fomenta el pensament crític.  Aquest tipus d'iniciatives recorden que el periodisme no és un espectador passiu, sinó un actor imprescindible en la defensa dels valors democràtics.

La pluralitat informativa veraç enriqueix el debat públic

A aquesta tasca se suma una altra no menys important: preservar la pluralitat informativa. Que existeixin diferents línies editorials enriqueix el debat públic sempre que estiguin ancorades en la veracitat dels fets. La ciutadania té dret a accedir a múltiples mirades sobre un mateix esdeveniment, però no a rebre versions distorsionades que neguin la realitat. La pluralitat no ha de confondre amb relativisme: les opinions són lliures, però els fets no ho són. I aquesta frontera, que sembla òbvia, és la que amb massa freqüència s'intenta diluir.

L'ecosistema digital ha afegit una dificultat addicional: els algorismes de les grans plataformes decideixen quines notícies veu cada usuari, privilegiant la immediatesa, l'emoció i l'impacte sobre la veracitat i el context. Creant les conegudes i nocives "bombolles informatives" que aïllen a la gent. Les xarxes socials, convertides en les principals finestres d'accés a la informació, modelen la conversa pública amb criteris opacs que afavoreixen la polarització i el sensacionalisme. Aquí el periodisme s'enfronta al repte de no deixar arrossegar per aquesta lògica i de reivindicar el seu paper com a garant de rigor enmig d'un soroll eixordador. Informar amb responsabilitat és també resistir la dictadura del clic.

El Periodisme ha de protegir la brúixola ètica per a il·luminar la realitat

Ara mateix vivim enlluernats per la intel·ligència artificial, que certament té un potencial enorme, però no ha de fer-nos perdre el que ens fa humans. Som molts els que pensem que hem de protegir l'emoció, l'empatia i la compassió: dimensions que les ciències socials treballen i que la tecnologia per si sola no pot replicar. En aquest sentit, el periodisme ha d'apostar per aquestes ciències socials com a brúixola ètica, com a fre del purament instrumental i com a garantia que els avanços tecnològics —algorismes, xarxes, IA— s'utilitzin per a il·luminar la realitat, no per a distorsionar-la.

La clau està a fer informació des de l'altura exacta dels ciutadans. Això implica renunciar tant al púlpit com a la reverència: ni predicar des de dalt ni ajupir el cap. Només així és possible recuperar la confiança d'una societat que necessita periodistes capaços de mirar amb els mateixos ulls dels qui s'acosten a ells des del carrer. Quan la realitat sorprèn —i sempre ho fa—, el periodista ha de reaccionar amb la mateixa mirada neta i honesta que tindria qualsevol ciutadà. Perquè, en última instància, el que està en joc no és només el prestigi d'una professió, sinó la possibilitat mateixa d'una conversa pública basada en fets compartits veraços, i no negats o creats artificialment. I encara que pensar és gratis, requereix esforç mantenir la nostra ment conscient en l'aquí i ara, fugint del "pilot automàtic" que busquen amb insistència les "bombolles informatives".