Es diu genocidi

No cal tenir una sensibilitat especial per estremir-se davant la tragèdia humana que està passant a Gaza. El que està fent l’exèrcit d’Israel al poble palestí no té nom, o sí: es diu genocidi. Ja s’han superat els 64.000 morts i no s’hi veu un final. La màquina de guerra israeliana funciona a tota pastilla, cada vegada amb més virulència: bombardejos constants sobre civils, desplaçaments de població i un estricte bloqueig de subministraments i d’energia estan posant en greu perill la supervivència dels habitants del camp de runes en què ha quedat convertida la Franja.

La matança perpetrada per Hamàs el 7 d’octubre de 2023 (que el món va condemnar de manera generalitzada) no justifica el genocidi que s’està cometent amb els ciutadans de Gaza. Res no justifica la manera d’actuar d’Israel ni a Gaza, ni a Palestina, ni a l’Orient Pròxim en general. A més, el suport que Govern i Exèrcit estan donant als abusos dels colons a Cisjordània reforça la idea que el 7 d’octubre s’utilitza com a pretext per a un projecte previ.

Benjamín Netanyahu és un individu sense escrúpols i sense límits, que ha fet seva —en part per convicció i en part per mantenir els suports necessaris per seguir al poder— l’agenda a Gaza dels seus aliats de l’extrema dreta nacionalista israeliana. Després d’infinitat de crims de lesa humanitat, la setmana passada va ordenar desallotjar la ciutat de Gaza i el trasllat de centenars de milers de civils. També va atacar la diezmada cúpula de Hamàs que era a Qatar preparant una cimera per a la pau.

L’objectiu últim de tanta barbàrie és l’establiment d’assentaments i la neteja ètnica de la població de la Franja. I és possible perquè Donald Trump veu amb bons ulls l’expulsió dels palestins de la seva terra, primer pas per dur a terme el projecte de construir una Riviera de luxe en aquella part del món.

Per als socis ultres de Netanyahu, que donen veu al moviment radical de colons israelians, la religió és un dels seus eixos vertebradors. Per això és irrenunciable apoderar-se de Cisjordània, la Judea i Samaria bíbliques, que consideren el cor de la terra d’Israel que creuen promesa per Déu als jueus. Una vegada més, les creences religioses marquen el temps de la política, o si es prefereix, de la vida i de la mort.

El Consell d’Afers Exteriors de la UE, celebrat el 23 de juny, i el Consell Europeu fet pocs dies després, van constatar amb diversos documents la matança perpetrada per l’exèrcit israelià a les ordres de Benjamín Netanyahu. Existeixen, també, informes basats en testimonis de militars israelians als quals se’ls exigeix l’ús d’armes de foc contra palestins desarmats per mantenir l’ordre durant la recollida d’aliments, distribuïts ara per una fundació patrocinada per Israel i els Estats Units. Aquestes ordres dels comandaments militars, desmentides pel Govern, expliquen l’elevat nombre de morts civils entre els qui cerquen menjar i aigua.

Davant d’aquesta situació insuportable, la UE va decidir mirar cap a una altra banda; i aquesta actitud tan tímida és lamentable perquè la Unió té eines de sobres per pressionar el Govern israelià. La UE i els seus Estats membres són el principal soci comercial, inversor i d’intercanvi de persones d’Israel, així com el seu principal proveïdor d’armament. L’any 2000 la UE i Israel van signar uns acords que són els més favorables per a tercers països que mai ha signat la Unió. Aquests pactes, entre altres qüestions, contemplen l’exempció de drets de duana a les exportacions de béns, serveis i de visats per als seus ciutadans.

Doncs bé, després que el Consell d’Afers Exteriors constatés que Israel no respecta els drets humans, els dirigents de la UE tenen l’obligació jurídica, política i moral de suspendre aquell acord. No fer-ho, com està passant, equival a ser col·laboradors de Netanyahu i el que és pitjor, no prendre’s seriosament el més preuat que pot tenir un col·lectiu: la dignitat.

Ara bé, el ple del Parlament Europeu, per iniciativa de la presidenta de la Comissió Europea, Úrsula Von der Leyen, ha proposat la suspensió parcial de l’acord d’associació entre la UE i Israel, en el seu apartat sobre comerç. Tanmateix, cal recordar que l’Eurocambra no té capacitat executiva i hauran de ser els governs dels Estats membres els que duguin a terme la iniciativa.

Per tot això, la decisió del Govern d’Espanya de posar en pràctica mesures, entre les quals destaca un embargament total de compra i venda d’armament a Israel, a més d’altres com, per exemple, evitar que vaixells o avions que puguin portar combustible o suport a l’exèrcit israelià puguin atracar o aterrar a Espanya, té, més enllà del seu important valor real, una dimensió simbòlica incalculable perquè el nostre país es col·loca d’aquesta manera com a defensor dels drets humans, molt per davant de la resta d’executius de la UE.

Amb tot, no seria bo maximitzar aquesta iniciativa del Govern. Hem de ser realistes i l’efecte real serà més aviat limitat perquè les armes que no vengui Espanya a l’exèrcit israelià les compraran a un altre país i els vaixells o avions que pel seu carregament no puguin atracar o fer escala als nostres ports o aeroports sí que ho podran fer a Rota o Morón, perquè estan sota jurisdicció dels EUA. Per tant, la importància d’aquesta acció no ho és tant per les seves conseqüències reals, sinó per la denúncia i la càrrega moral que davant la comunitat internacional ja té aquest conjunt de mesures.

Malauradament, una vegada més, la política i l’esport s’han creuat. El passat diumenge se celebrava a Madrid l’última etapa de la Volta Ciclista a Espanya. Allà hi van acudir molts ciutadans a manifestar-se a favor de Palestina, els drets humans i la pau. Tanmateix, un grapat d’agitadors es van saltar totes les mesures de seguretat i van envair la calçada posant en risc la integritat dels participants. Davant d’aquesta situació de descontrol, els organitzadors van optar per cancel·lar l’etapa i donar la cursa per finalitzada. En definitiva, un final de cursa vergonyós. I és clar, als líders del PP no els va faltar temps per dir que Sánchez és el responsable de tot el fiasco per dir en un míting celebrat al matí que: “sentia profunda admiració per la societat espanyola que es mobilitza contra la injustícia”.

No sóc partidari de barrejar els temes. Aquest article va del genocidi a Gaza, la reacció de la UE i l’actitud del nostre Govern. Res més. Tanmateix, davant l’estultícia i les crítiques fal·laces i sense cap fonament que Feijóo i els seus aplaudidors fan de manera sistemàtica a les iniciatives de l’Executiu, m’enervo per la seva beneiteria, frivolitat i manca de visió d’Estat. Em fa por quan penso que aquella colla de descerebrats i carronyers de la política algun dia ens puguin governar.