“Qui canvia de lleialtats com de camises, al final es queda nu de principis”

Pocs dubten ja (només els fanàtics) que el que està fent Netanyahu amb el poble palestí és un genocidi. Ho he dit en més d’una ocasió i ho continuaré afirmant fins que acabi la barbàrie. Alguna cosa ha de fer també la ciutadania d’Israel (ho fan, però no és suficient), per molt indignats que estiguin amb els assassins de Hamas i la seva barbàrie perpetrada contra ciutadans israelians i el segrest de més de 100 persones —nens, dones, homes—, alguns dels quals continuen encara en mans d’aquests assassins.

Que estem en una etapa en què les persones surten molt poc al carrer per reivindicar o protestar per aquelles coses importants, és més que evident. És una societat acomodadissa, solidària en ocasions i que li costa posar-se en el lloc de l’altre. Des de fa gairebé un mes, sembla que el xip ha canviat i ha tornat a ser reivindicativa. L’inici ha estat la Vuelta Ciclista a Espanya, en què, en cada jornada, hi havia manifestants amb banderes palestines, eslògans denunciant el genocidi i amb  a mes s d’una trifulga en el recorregut. Era l’ocasió perfecta perquè el món veiés les accions dels espanyols.

L’última jornada de la Vuelta, amb finalització a Madrid, es preveia tensa, encara que al parecer estava previst que les forces de seguretat tinguessin en compte els possibles incidents. No va ser així, i el que havia de ser el colofó d’una cursa complicada amb un final més o menys tranquil, va resultar que 100.000 persones es van plantar al recorregut i van impedir que això fos així.

Un final de cursa que ha deixat cua per l’actuació d’alguns manifestants, que han generat —juntament amb les càrregues de la policia— unes imatges que han donat la volta al món, amb diversitat d'opinions

Manifestar-se és un dret que té la ciutadania, i és bo per a la salut democràtica que necessita que la gent s’impliqui en la vida d’aquest país. Però també és cert que aquest dret el tenen les persones que opinen de manera diferent. No és incompatible que, en totes les etapes de la Vuelta, hi haguessin manifestants, fins i tot és solidari amb el poble palestí. Mostrar la solidaritat amb ells és necessari. Això no impedeix que els ciclistes haguessin tingut normalitat en el seu recorregut, amb la tranquil·litat de no patir cap caiguda, ensopegada o qualsevol altra cosa. La tensió ha anat fent mal en ells. Els corredors israelians han estat objecte de la ira dels manifestants. Es demanava que fossin expulsats; no va ser així. Ho serà en les properes competicions?

Però no és justificable el que va passar a Madrid, no és de rebut. El mateix que l’actuació de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso,fent-se fotos amb l’equip israelià i no reconeixent el genocidi. En la mateixa línia, l’alcalde de Madrid, José Luís Martínez Almeida, ha acusat el president del Govern, Pedro Sánchez, d’alentar els manifestants per tapar els judicis que té pendents la família del president, els dos exsecretaris d’organització i alguns més. Quin paperón han fet Díaz Ayuso i el seu company de partit i alcalde de Madrid. Una mica vergonyós.

Mentrestant, les líders de Podemos, Belarra i Montero, dirigides per Pablo Iglesias, aprofitaven l'ocasió per estar a la manifestació per ficar-se amb el Govern, i Belarra deia que l’actitud de Sánchez s’entén perquè ja està en mode electoral. Ha de ser el mateix que elles, que estan aprofitant l’ocasió per fer la seva campanya electoral. Algú recorda veure Belarra i Montero en alguna manifestació donant suport al poble ucraïnès després de ser invadit per Rússia? Han denunciat Rússia? Han demanat que Espanya trenqui relacions amb Rússia? Crec que no.

Deia Ramon Llull que “qui és lleial eleva la seva mirada amb humilitat, i qui és deslleial, amb supèrbia”. Aprofitar una situació com la viscuda aquests dies per benefici propi no és ni coherent, ni ètic, ni humà. Ho han fet tantes polítiques i polítics, de diferents colors. Hi ha un refrany popular que diu: “Qui canvia de lleialtats com de camises, al final es queda nu de principis”.

Manifestar-se sí, impedir per la força que no es pugui realitzar una activitat, no és de rebut. Les dues coses són possibles i poden tenir la mateixa repercussió a nivell mundial. Si cada dia en el recorregut s’haguessin manifestat sense accions perilloses, Han estat violentes les cent mil persones?. No, però sempre una minoria interessada munta el número perquè es la vegi. Escrivia Santiago Posteguillo que “en aquests temps, saber diferenciar entre qui et segueix per interès i qui et defensa per lleialtat és essencial”.