El màgic Oscar Peterson

Trobo a faltar el programa de televisió Jazz entre amigos, que presentava l’inoblidable Juan Claudio Cifuentes (Cifu per als amics), algú que ho sabia tot del jazz; també enyoro el radiofònic Jazz porque sí. En acabar el 1991 TVE va emetre l’últim programa, dedicat en exclusiva a Oscar Peterson.

El genial músic canadenc va néixer fa just un segle. La seva mare era cuinera i assistenta, nascuda a San Cristóbal (Antilles britàniques), el seu pare era mariner, nascut a Santa Cruz (Illes Verges; a unes cent milles de Puerto Rico), i es va esmerçar perquè els seus fills fossin músics. Oscar tocava la trompeta i el piano, instrument en què aviat es va centrar en exclusiva. Va aprendre música clàssica, estimulat per la seva germana gran Daisy: “Que per tu no quedi”, li repetia. No va trigar a dirigir cap al jazz el seu prodigiós talent, el seu entusiasme i la seva absoluta dedicació. Es va fer amb una tècnica prodigiosa. Va perseguir des de petit fer sempre el millor possible amb el piano i controlar i aplegar tots els seus sentits, emocions, vigor físic i capacitat mental.

En la seva fulgurant carrera, va ser decisiva la figura del productor nord-americà Norman Granz, que seria el seu mentor i el seu millor amic. En les seves memòries Mi vida en el jazz (Kultrum), Oscar Peterson enaltia la seva valentia, tenacitat, sensibilitat i comprensió. El cortès i respectuós Granz era blanc i es va negar a actuar en recintes racialment separats.

Sempre disposat a lloar les millors qualitats dels altres, Peterson valorava el gust de parlar de manera molt oberta i afable. La música era gairebé tot per a ell, però no ho era tot. Del violinista Stuff Smith destacava el seu sentit del ritme i el tempo que “guiava tots i cadascun dels seus moviments, en allò musical i en allò humà”. De Duke Ellington, rei dels reis, enaltia la qualitat humana: la seva immensa elegància i la capacitat que mostrava per “atreure’t al seu cercle íntim en dirigir-te unes paraules”, “una efervescència natural que es guanyava tothom que estava en la seva presència”.

El seu polític predilecte “des de sempre” va ser el primer ministre canadenc Pierre Elliott Trudeau. El Premi Glenn Gould, en principi reservat als músics clàssics, li va ser concedit per unanimitat el 1993. Vint anys abans li havia estat concedida l’Orde del Canadà, “el més gran dels honors en la meva carrera”. El va commoure tenir presents els seus pares en aquella ocasió. Amb transparència declarava el dolor i la frustració que li produïa l’artritis que patia: “aquesta arteriosa rigidesa creixent és el malson de tot pianista”.

Tindria uns cinquanta anys quan va comprar el seu primer instrument electrònic, cosa que el va portar a endinsar-se en nous mons musicals. Després va provar un sintetitzador, del qual deia:

“Les seves prestacions em deixaven astorat: podies gravar-ho tot a l’instant, comptava amb setze pistes, resolia tota mena de problemes metronòmics impossibles de resoldre per un ésser humà i produïa un so eteri veritablement captivador. Era un plaer compondre amb ell, imprimir la música a mesura que l’anava anotant, comptar amb les seves respostes instantànies a la meva edició detallada”.

Tanmateix, tenia clar que, molt sovint, la música electrònica que es fa és mediòcre porqueria sonora.

Gaudia amb els telescopis i amb la pesca, que li aportava calma a la seva vida: “m’ha ensenyat a gaudir al màxim de moments de serenitat absoluta”.

Entenia que el jazz havia estat víctima de la traïció i d’una assimilació calculada, “i fins i tot d’intents d’aniquilació”. Però estava convençut que no el podrien ensorrar i que tiraria endavant.

Amb dignitat i sense victimisme, donava compte de menyspreus racistes que havia experimentat, tant ell com els seus fills. Insults, menyspreus, rebuig a donar-li la mà. Veia que molts joves creixien acceptant la denigració racial al seu voltant:

“De manera subconscient aprenen a acceptar-ho com a part de l’status quo i ho interioritzen portant-ho a les seves pròpies vides i a les de les seves famílies, sense arribar a adonar-se del verí que difonen”.

Es tracta d’una reflexió no només interessant, sinó vàlida per interpretar les molt diverses formes d’assetjament que s’exerceixen amb l’afany d’humiliar i fer mal. Els assetjadors pretenen ensenyar a les seves víctimes a deixar de defensar-se i permetre que els facin més mal encara. Deixar-se humiliar, renunciant al decòrum i a tota autoestima, pot ser el resultat d’un aprenentatge pervers i programat. Cal denunciar-ho, preveure-ho i tractar-ho amb valentia i ràbia justiciera.