Els reductors de velocitat, un martiri per a la columna vertebral

Parlem, escrivim i opinem cada dia sobre la política i tot el que l’envolta, o el que és el mateix, sobre els actors d’aquesta: els polítics, que estan enfeinats en les seves batalles per aconseguir vots. Massa sovint s’obliden del que realment necessiten els ciutadans, de les coses que milloren la seva vida. N’hi ha tantes, i algunes amb solucions senzilles, que sembla impensable que no busquin resoldre-les.

Des de fa ja algun temps, motivat —diuen— pels conductors irresponsables, s’han instal·lat a l’asfalt dels carrers de les ciutats “reductors de velocitat”: ressalts, badens o túmuls. Aquests dispositius són elevacions artificials a l’asfalt amb l’objectiu de reduir la velocitat dels qui gaudeixen massa de prémer l’accelerador, sense tenir en compte que no es troben al circuit de Montmeló, més conegut com a circuit de Catalunya, sinó en un carrer.

Les mesures les justifiquen els ajuntaments i organismes competents perquè els “Fittipaldis” redueixin la velocitat i no se’n passin. Una mesura que, en un principi, podria semblar lògica si es fessin les coses pensant en les persones i en els seus efectes. Alguns d’aquests “artefactes” destrossen les persones que tenen problemes a la columna, sense oblidar tampoc els amortidors dels cotxes, que amb massa freqüència han de passar pel taller.

Els reductors de velocitat, en principi, no són dolents:  serveixen per frenar els imprudents. El problema ve quan els ressalts o túmuls, fets de cautxú o d’altres materials, provoquen que, en passar-hi els vehicles, per molt a poc a poc que  vagi, el salt produeixi dolor a les persones amb dolències a la columna. Cada vegada que això passa, és un patiment per a elles.

En canvi, quan es col·loquen badens de formigó, el pas és molt més suau: compleixen l’objectiu de reduir la velocitat i les persones gairebé no ho noten.

Quan els ajuntaments decideixen implementar aquests reductors de velocitat, seria bo fer un estudi dels efectes positius que tenen, i també dels negatius que afecten les persones i els seus vehicles. A més, haurien d’explicar-ho als veïns. Això de donar comptes a la ciutadania —com tenen l’obligació de fer— no sol passar; no ho consideren necessari perquè creuen que, en haver estat elegits a les urnes, se’ls dona carta blanca per fer el que vulguin.

Per això és bo que la gent protesti i exigeixi responsabilitats als seus alcaldes i alcaldesses. Ja n’hi ha prou que la gent es resigni i només protesti als bars mentre pren un cafè.

Viladecans és una ciutat (no l’única) on els carrers estan plens d’aquests “reductors de velocitat”, o el que és el mateix, els destrossa-esquenes dels malalts. És una ciutat amb un barri “residencial”, pulmó del municipi, on es troba el major nombre de residènciesde gent gran . Actualment en té tres i n’hi ha prevista una altra.

Curiosament, aquest barri és el menys accessible de la ciutat. Les voreres estan plenes de pals —sí, pals!—, de manera que no hi poden circular  cadires de rodes,  cotxets de nadó, ni carretons de la compra. Han de fer-ho per l’asfalt, vigilant que no passi un cotxe i els atropelli. Quina gran contradicció: la zona que compta amb més residències per a gent gran és la menys accessible. A més, davant de les residències no hi ha ni una sola plaça d’aparcament per a discapacitats.

Viladecans no és l’únic municipi que pateix la febre dels reductors de velocitat. És un dels molts que ja els tenen a Catalunya i a la resta d’Espanya.

Més sentit comú i pensar en les persones. Deia el Dalai Lama que “Gairebé totes les coses bones neixen d’una actitud d’apreci cap als altres”.