El complex assumpte del finançament autonòmic

Mai no he estat partidari d’aigualir el vi. Potser per això, quan es va anunciar el pacte PSC-ERC, amb el beneplàcit del Govern central per dotar Catalunya d’un finançament singular, en el meu fur intern vaig decidir donar un vot a l’esperança, esperant assolir l’objectiu. Poc després, la ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, anunciava que totes les autonomies que ho volguessin es podrien acollir al mateix sistema; això va fer que em sentís reconfortat perquè les meves idees sobre l’equitat i la redistribució de la riquesa quedaven a recer.

El finançament autonòmic és un assumpte summament complex; així es reflecteix en un estudi publicat pel centre d’estudis Fedea, elaborat a partir de les dades facilitades pel Ministeri d’Hisenda. Madrid va rebre del sistema de finançament autonòmic 3.363 euros per càpita el 2023, 22 euros per sota de la mitjana nacional (3.390 euros). Catalunya, en canvi, va percebre el mateix any 66 euros més per habitant que la mitjana. Sigui com sigui, en cap cas, ni per a Madrid ni per a Catalunya, han estat diferències substancials respecte a la mitjana nacional.

No es pot dir el mateix d’autonomies com València o Múrcia que el 2023 van tenir un finançament molt per sota de la mitjana, però és que fa anys que estan ancorades a la part baixa del rànquing des de l’última reforma del sistema, és a dir, des del 2009. En aquest context, les diferències entre algunes comunitats són notables. Així, per exemple, mentre que per un ciutadà de Múrcia el sistema atorgava 3.120 euros el 2023, per un de Cantàbria el govern de la comunitat rebia 4.077 euros.

Pel que fa als residents a la Comunitat Valenciana, no els va anar gaire millor que als murcians: 3.141 euros per habitant, una xifra que suposa 249 euros menys que la mitjana i 936 euros per sota del que van rebre els càntabres. Per això és lògic que des d’aquestes dues autonomies s’exigeixi solucionar el problema de la infrafinançament. Segons els seus dirigents, una part considerable del seu deute té com a principal causa el repartiment desigual del sistema, ja que per prestar els serveis públics en condicions similars a altres territoris s’han d’endeutar.

Andalusia i Castella-la Manxa són les altres comunitats que solen situar-se a la cua del repartiment, encara que la seva situació no és tan greu. Els recursos per càpita de la primera van ser inferiors a la mitjana en 182 euros; la bretxa va ser de 178 euros en el cas de Castella-la Manxa. A l’altre plat de la balança hi ha Cantàbria (com ja s’ha comentat) que va rebre 687 euros més que la mitjana per habitant el 2023, seguida de La Rioja (3.848 euros per cap), les Illes Balears (3.825) i Extremadura (3.808).

Aquesta miscel·lània de xifres ve donada pel complex funcionament del sistema de finançament de les CCAA, basat en un entramat enrevessat de fons que es reparteix segons diferents criteris. El més important és el Fons de Garantia de Serveis Públics Fonamentals; una cistella comuna que s’alimenta de transferències estatals i del 75% dels ingressos tributaris cedits a cada autonomia o, millor dit: del que obtindrien si no s’apliquessin rebaixes o pujades fiscals.

Els diners es reparteixen segons una fórmula de necessitats de despesa, és a dir, el que precisa cada comunitat per prestar els serveis públics com ara la sanitat, l’educació i els serveis socials. Es tracta de garantir un nivell uniforme a tot el país. La variable és el que s’anomena la població ajustada; o sigui, el nombre d’habitants ponderats per factors com l’envelliment, el nombre de nens en edat escolar o la dispersió demogràfica. Aquí és on s’hauria de produir una nivellació perquè s’adjudiqués una quantitat similar a cada ciutadà més enllà del seu lloc de residència, però això no sempre passa i molt menys amb la puntualitat desitjable.

Fins aquí la majoria d’experts coincideixen que el sistema funciona de manera raonable. Els problemes sorgeixen després, amb la intervenció dels altres fons ―en particular els de cooperació i convergència―, que causen distorsions en el repartiment i que molts economistes titllen d’arbitràries i poc transparents. A més, el model en vigor data del 2009 i des de llavors no hi ha hagut actualització que recollís els canvis econòmics i demogràfics, malgrat el compromís de reformar-lo als cinc anys, cosa que ha engrandit les disparitats.

De nou Catalunya està jugant el paper de palanca de canvi en el complex assumpte del finançament autonòmic i és, alhora, punta de llança. En altres ocasions, allò defensat per la Generalitat en les seves negociacions amb el Govern central va ser durament criticat per altres actors territorials i polítics com a suposat tracte de favor. Tanmateix, va acabar sent adoptat per la resta de comunitats. I ara tot indica que es repetirà aquesta part del guió.

La negociació entre Govern i Generalitat brinda l’oportunitat de desbloquejar la reforma del sistema de finançament per a totes les comunitats de règim comú, que fa 10 anys que està encallada. Si més no, aquesta sembla ser la idea del Ministeri d’Hisenda, que supervisa les deliberacions entre el ministeri de Política Territorial, la Generalitat i ERC.

Es tracta que l’Estat cedeixi més competències i finançament a Catalunya i, alhora, que les mateixes competències que aconsegueixi la Generalitat es puguin estendre a les comunitats que ho requereixin. Ara bé, hem de ser conscients de la polaritzada situació política que vivim perquè implantar aquest nou model significa modificacions legislatives importants i no sembla que les Corts Generals estiguin per a gaires pactes i acords. A més, per forjar un sistema fiable, durador i que no generi recels, cal fer-ho amb transparència i lleialtat institucional. I ja sabem que el paper tot ho aguanta, però la realitat sol ser molt més prosaica.

Tot això, sense perdre de vista les qüestions tècniques del sistema de finançament, que no són poques ni menors. Tampoc estaria de més que les dues comunitats que regeixen el seu finançament pel sistema foral (País Basc i Navarra) fessin alguna aportació al sistema comú; encara que molt em temo que aquest serà un meló que ningú voldrà obrir.