L'alcalde de Terrassa utilitza les xarxes per difamar: no li fa vergonya?

Hi ha persones que utilitzen massa les xarxes socials per mostrar les seves activitats, la seva vida personal, la seva acció de govern (els qui són polítics), difamar els mitjans que publiquen coses que no els agraden i es queden tan tranquils. Aquest és el cas de l’alcalde de Terrassa, Jordi Ballart, un vell conegut de Catalunyapressa, al qual ha denunciat en diverses ocasions. Per cert, ha perdut totes les demandes contra aquest mitjà.

Com que no té clar guanyar una altra demanda, utilitza les xarxes socials per fer-nos una campanya de desprestigi, per això es diu: “calúmnia que alguna cosa queda”. Ballart no ha valorat que aquest mitjà i qui hi està al capdavant, si alguna cosa no tenim, és por quan es tracta de defensar la llibertat d’expressió, el dret a informar i lluitar contra qui ens acusa de publicar “fake news”. Aquí també podem aplicar-li el conegut refrany popular que diu: “pensa el lladre que tots són de la seva condició”. Ballart, t’equivoques: has donat amb gent que no s’arruga, per moltes pressions que rebin, que n’hi ha de tot tipus. Però aquí estem aguantant.

Aquest nou capítol de “desencís” amb l’alcalde Ballart ve per la publicació d’una informació sobre la falta de transparència del seu partit, Toto per Terrassa (TXT), o millor dit, el partit de Juan Palomo, el famós bandoler del Vall de los Pedroches i la seva quadrilla, Els Set Nens d’Écija, al qual s’atribueix la frase que utilitzava sovint: “Sóc Juan Palomo, jo me’l cuino, jo me’l menjo”, i veureu per què.

Aquest diari publicava fa poques dates que el Tribunal de Comptes, en el seu últim informe publicat el passat mes de juny, atorgava a TXT un 0% de compliment en transparència, entre altres coses. Dades que són certes i estan documentades a la informació publicada (hi ha més informació).

El que passa és que el líder de TXT sempre va de víctima i aprofita l’ocasió per dir que “tot és una mentida i una maniobra electoral contra la seva figura”. Si hi ha alguna cosa que caracteritza Ballart és el seu victimisme, en l’àmbit personal i polític: tothom el persegueix, se’n fiquen amb ell per la seva sexualitat, el volen destruir política i personalment. “Fer-se la víctima forma part de la seva estratègia. Per això, porta a terme un exhibicionisme polític i personal a les xarxes socials: fotos amb la seva parella, els seus fills, criticar, difamar i moltes coses més per mantenir-se al poder. No li importa mentir ni assenyalar”.

El Partit de Juan Palomo, al capdavant del qual està el propi Ballart, té un diputat a la Diputació de Barcelona, amb dret a comptar amb un càrrec de confiança que l’assessori, li faci “informes”. Doncs bé, la parella de Ballart, Ignasi Sagales, és l’escollit per a aquest càrrec d’“assessor del Grup TXT”, “grup” que compta amb tan sols un integrant. El seu salari per a aquest lloc és de 5.554,68 euros bruts.

Sagales va ser el responsable de la campanya electoral de Ballart com a candidat de TXT. Amb anterioritat, va treballar com a director a l’Associació Educativa Integral del Raval del 2009 al 2019, data en què va deixar aquest treball per incorporar-se com a càrrec de confiança a la Diputació. Un canvi important en la seva vida professional i, evidentment, en la seva remuneració. S’entén això de Juan Palomo, oi?

Jordi Ballart és un alcalde autoritari, poc tolerant, que vol tapar la boca als mitjans de comunicació perquè no informin de les coses que no vol que es coneguin. Per això, no dubta a difamar en aquest instrument digital que domina i que utilitza política i personalment massa.

Diuen els especialistes que la sobreexposició d’informació personal a les xarxes, coneguda com a oversharing, està motivada per la cerca d’aprovació o la necessitat de validació, però s’obliden que això pot portar a la pèrdua de privacitat, a risc de seguretat i a què se’n fiquin amb aquestes persones. L’alcalde Ballart és un addicte a les xarxes, on el seu exhibicionisme toca la estupidesa i una mica més. Deia Voltaire: “L’estupidesa és una malaltia extraordinària; no és el malalt qui en pateix, sinó els altres”.