Una flor al cul

La política té girs inesperats. Vam marxar de vacances amb Pedro Sánchez contra les cordes, mentre que el PP tancava el seu XXI Congrés, celebrat a Madrid, en un ambient d’eufòria mal continguda. En ple mes d’agost i amb els incendis forestals arrasant mitja Espanya, a Núñez Feijóo li va faltar temps per acusar l’Executiu de manca de previsió i d’ineficàcia. Tanmateix, ben aviat es va veure que les autonomies governades pel PP trontollaven en la gestió d’aquella tragèdia. Poc després va arribar l’inici del curs polític i Sánchez va anunciar un seguit de mesures contra el genocidi a Gaza, entre les quals destacava l’embargament d’armes a l’exèrcit d’Israel; convertint el nostre país en referència per a altres estats davant la barbàrie que s’està cometent amb el poble palestí. Aquella iniciativa va agafar Feijóo amb el peu canviat. Només li ha faltat al líder dels populars Díaz Ayuso jugant a la contra, atorgant a l’equip ciclista israelià que participava a la Volta a Espanya la medalla d’or de la comunitat i prohibint la col·locació de la bandera palestina als col·legis de Madrid, i a José María Aznar embolicant la troca, posant-se incondicionalment al costat de Netanyahu. “Érem pocs i va parir l’àvia” devia pensar Núñez Feijóo, mentre feia contorsionisme polític per no desbarrar.

Feijóo va condemnar “la massacre de civils” al Congrés, però no havien passat ni 48 hores quan Aznar, en la clausura d’unes jornades de la FAES, deia que: “si el Govern de Benjamín Netanyahu perd el que està fent, Occident es situarà a la vora de la derrota total”. És evident que a aquest senyor li va la marxa i no en va tenir prou amb la guerra de l’Iraq.

La tensió intramurs al PP és evident, Aznar i Ayuso marquen el ritme. En aquest context, Feijóo va tornar a modular les seves crítiques a Israel. El líder fa orelles sordes a determinats sectors dins del partit popular que demanen endurir el seu rebuig a la matança que està cometent l’exèrcit israelià. Fora de càmera, no pocs veterans creuen que des del carrer Génova s’ha de marcar posició i deixar l’equidistància per a altres ocasions.

Només els ha faltat el discurs de Felip VI al ple de Nacions Unides per fer més visibles les dues ànimes del PP: d’una banda els temperats i, de l’altra, els trumpistes encapçalats per Díaz Ayuso. De fet, alguns barons territorials com el president gallec, Alfonso Rueda, l’andalús, Juan Manuel Moreno Bonillo o el president d’Aragó, Jorge Ascón, ja han admès sense embuts que el de Gaza és un genocidi i que no valen les mitges tintes. I aquí tenim a Alberto Núñez Feijóo entre dues aigües, intentant nedar i guardar la roba. Una cosa que en política gairebé mai no dona resultat i menys quan es tracta d’un líder que se suposa que ha de tenir capacitat de discerniment i marcar la pauta als que el segueixen.

La manca de criteri i d’enteresa política de Núñez Feijóo són d’una pasmositat aclaparadora. Des que Pedro Sánchez, el passat mes de maig, va reconèixer en públic que la creació de l’Estat palestí era la solució al problema endèmic d’Orient Pròxim, el líder de l’oposició ha anat canviant d’opinió, però sense acabar de posicionar-se d’una manera clara. L’únic clar per a ell és que Pedro Sánchez té la culpa de tot: “¿Plou? Porco Governo”, sembla ser la idea força que inspira el seu projecte polític.

En la seva obsessió per denunciar tot el que fa Sánchez, el líder dels populars s’ha desmarcat de la línia que segueix el Partit Popular Europeu (PPE), que no és altra que condemnar el que està passant amb els palestins, és a dir, en línia amb l’Executiu del nostre país.

La imperícia de Feijóo i el seu equip d’assessors és descomunal. Segons diverses enquestes recents, prop del 85% de la població està en contra del que passa a Gaza i en això coincideixen tant els votants del PP com del PSOE. Per tant, sense arribar a fer seguidisme i sense que les enquestes marquin, sembla lògic pensar que cal estar atent al que diu el carrer.

Una cosa similar li passa amb Vox, però a l’inrevés: el PP està fent un seguidisme descarat de l’extrema dreta, especialment en immigració i xenofòbia, que Feijóo ha abraçat sense enrojolar-se, però no són les úniques qüestions.

Hi ha qui diu que Pedro Sánchez té una flor al cul. No ho sé i, de ben segur, no tinc el més mínim interès a comprovar-ho. El que sí que és evident és que Sánchez és un tipus amb coratge i determinació, que pren decisions, de vegades arriscades, i hi lluita. O dit d’una altra manera: és l’antítesi de Núñez Feijóo, un home dubitatiu i apocat, incapaç de prendre una decisió i lluitar-hi. Potser en aquesta actitud hi té molt a veure que la seva arribada al lideratge del PP va ser possible perquè Díaz Ayuso li va obrir la porta del carrer Génova i ell se sent en deute amb la presidenta madrilenya i sap que el seu lideratge té data de caducitat: serà a les pròximes eleccions generals, arribat aquell moment, o s’instal·la a la Moncloa o se’n va a casa, no hi ha més.

Aquesta actitud personal, més enllà del credo ideològic de cadascú, és, al meu entendre, la diferència més substancial entre l’actual president del Govern i el líder de l’oposició: la determinació de l’un per mantenir-se on és i defensar-se contra vent i marea, davant de l’altre, apocat i amb molt poc alè, que sembla conformar-se amb veure la vida passar i ser candidat a la presidència.