Històries per a no dormir

Si només es llegissin els llibres de la pròpia especialitat, el mercat es ressentiria enormement. Jo procuro llegir allò que m’atrau i desitjo conèixer millor allò que sé de manera insuficient. En particular, m’interessen els esplèndids llibres que historiadors com Gaizka Fernández Soldevilla, María Jiménez Ramos i Josefina Martínez Álvarez, entre altres, han anat acumulant en un fons editorial sobre les conseqüències de la violència política organitzada.

L’any en què va morir Franco, 1975, va ser també l’any en què es va registrar a Espanya un major nombre d’atacs a les llibreries; van ser atacs d’ultradreta. En paral·lel a la repressió legal va funcionar una violència extralegal. A Terrorisme i repressió (Tecnos), fruit de la cooperació del Centre Memorial de les Víctimes del Terrorisme amb la UNED, s’analitza la violència en el declivi de la dictadura. És un llibre on els autors citats han coordinat un equip d’historiadors, juristes i periodistes, emprant les eines metodològiques pròpies de les seves respectives disciplines, i sempre contrastant amb rigor i cautela totes les dades que ofereixen.

En un esborrany de l’acta del Consell de Ministres del 30 de desembre de 1970 consten unes línies que l’almirall Carrero Blanco va modificar. Però les penes de mort dictades van ser commutades. Carrero va auspiciar una clemència que va desaparèixer amb Arias Navarro, qui el va succeir després de la seva mort, a finals de 1973:

"En aquest moment era l’opinió general que, després de la justícia, la clemència era la fórmula més adequada, a fi d’evitar caure en la trampa tendida per l’enemic, orientada a crear ‘màrtirs’.
Per exterminar l’ETA es considera que el més útil, encara que de moment pogués semblar incomprensible, era concedir l’indult de totes les sentències.
Una execució ara magnificaria més que no pas danyaria l’ETA."

L’assassinat de Carrero no buscava acabar amb el franquisme, com es va airejar, sinó continuar atitzant l’estratègia de l’acció-reacció-acció. Cal insistir que el 95% de les 853 víctimes mortals produïdes per la banda terrorista ultranacionalista van succeir un cop mort Franco; en el cas dels 2.658 ferits, el percentatge arriba al 99%.

Al gener de 1975 l’Estat va organitzar un grup de Tècnics Especialistes en Desactivar Artefactes Explosius (TEDAX). Aquell mateix any, un butlletí del servei d’intel·ligència franquista recollia la següent apreciació: “Aquesta escalada de la violència està provocant a la nostra societat una visible psicosi de preocupació i por”. Tot en un context del que es coneix com a tercera onada internacional del terrorisme, una onada que tenia característiques comunes al marge de la ideologia que professessin els diferents terroristes.

Aquell any es van ordenar redades massives sense proves consistents, la qual cosa va obligar a una elevada taxa de lliberacions sense càrrecs. L’assassinat de Carrero (i del seu escorta i del seu xofer) va ocórrer en ple Procés 1001 contra Comissions Obreres. No tota l’oposició antifranquista va celebrar amb cava l’atemptat: la repressió del moviment sindical va assolir una duresa molt superior a la d’abans. El mateix Salvador Puig Antich, executat per decisió política amb el bàrbar mètode del garrot vil, va endevinar què l’esperava quan, ja empresonat, va saber que el cotxe de Carrero havia volat pels aires; ‘El MIL, una guerrilla contracultural en el pitjor lloc possible’ és un capítol d’especial interès, escrit per Manuel Calderón. El capítol ‘Txiki i Otaegi. De l’ETA al mite’ mostra l’adopció d’interpretacions volubles segons les circumstàncies polítiques. Cap d’ells no va lluitar per establir la democràcia; tenien en perspectiva un règim totalitari. Van ser tant terroristes com víctimes del franquisme, i processats per un Estat que no era de Dret i no van tenir un judici just. No obstant això, no eren innocents dels càrrecs que se’ls imputaven, van matar a sang freda.

Cal remarcar la condena d’invisibilitat a la qual s’han sotmès les víctimes dels terroristes; no importa que aquests acabessin sent victimaris-víctimes. Tampoc en el cas de Puig Antich, que no va matar a sang freda, ningú fa referència a l’existència de la seva víctima Jesús Anguas, de 24 anys, admirador del cinema de Truffaut i Buñuel, i la mare del qual va caure en depressió i es va suïcidar anys després de la seva mort.

Fernández Soldevilla assenyala amb encert que homenatjar els victimaris-víctimes produeix tres resultats negatius: “Un, falsificar el seu currículum i, per tant, la història. Dos, revictimitzar les seves víctimes. I tres, transmetre un missatge antipedagògic als joves, torpedinant els programes de prevenció de la radicalització violenta”.