Moncho Neira, un gallec que no va deixar de ser-ho a Catalunya

Era generós amb ells i li semblava poc quan els convidava a menjar per a després iniciar una sobretaula o tertúlia amb varietat de comensals, gallecs i no gallecs, que parlaven de l'actualitat.Tenia i continuarà tenint grans amics; només calia veure la quantitat de corones i rams de flors que estaven dipositats a la sala on ha passat les seves últimes hores, en la seva volguda Barcelona, a la qual se sentia tan unit.

|
Monchoneira
Moncho Neira

 

Aquest dilluns ens arribava la notícia de la mort de José Ramón Neira Pérez, més conegut com a Moncho Neira, l’artífex del restaurant de referència a Barcelona, el Botafumeiro. Un establiment preferit per moltes persones que hi han vist la qualitat del producte, el servei i el carisma del seu propietari: un gallec que mai no va deixar de ser-ho. Només calia escoltar-lo per apreciar aquell accent del terrer que en ell sonava tan especial.

En Moncho se’n va massa aviat, amb 84 anys, una persona que s’ha fet a si mateixa. Va arribar del seu Pol (Lugo) amb tan sols la il·lusió, la voluntat i la feina per començar un projecte gastronòmic que encara continua i és el referent gallec que no passa de moda. Aquest restaurant va ser la gran aposta d’aquest visionari de la restauració, al qual hi va deixar la seva empremta. És impossible separar el Botafumeiro d’en Moncho. Una persona especial que, tot i ser una mica tímid en els inicis, es va anar adaptant als temps.

El restaurant del carrer Gran de Gràcia és i continuarà sent el seu vaixell insígnia, però una persona tan inquieta no es va quedar en aquest projecte, sinó que va ser l’inici dels molts i diversos restaurants que va fundar al llarg de més de cinquanta anys de treball.

Moncho Neira, una persona especial, amb el seu característic cabell arrissat tirat endavant per dissimular aquelles entrades despistades que li donaven un estil que només ell sabia portar. La seva manera de caminar, el seu somriure contagiós i aquell sentit de l’humor tan gallec que, més d’una vegada, deixava caure la seva retranca amb aquella naturalitat que alguns no sabien interpretar. Ell era així i no li agradava estar malament amb ningú. Evitava les discussions i, quan veia que la situació entre alguns amics o coneguts es posava tensa, allà era ell per suavitzar-la, amb aquells gestos de les mans alçades que indicaven que no valia la pena seguir discutint. Això no vol dir que fos una persona poruga; no, era conciliador i amb sentit de l’humor.

A en Moncho li molestaven les injustícies, i la seva lluita contra elles era més que evident. Això sí, a la gallega: suau, però contundent. Tanmateix, aquell impuls davant les injustícies es transformava en generositat amb els seus amics, als quals mai no va deixar tirats. Era generós amb ells i li semblava poc quan els convidava a dinar per després iniciar una sobretaula o tertúlia amb una varietat de comensals, gallecs i no gallecs, que parlaven d’actualitat.

Tenia i continuarà tenint grans amics; només calia veure la quantitat de corones i rams de flors que estaven dipositats a la sala on ha passat les seves últimes hores, en la seva estimada Barcelona, a la qual se sentia tan unit. Era un gallec català, que encara que no parlés la llengua, no per això deixava d’estar agraït a aquesta terra que tant li ha donat. Però ell també ha donat molt a la gastronomia. No li ha sortit de franc: ha estat gràcies a l’esforç, la tenacitat i tantes i tantes hores de feina.

En Moncho sempre participava en tots els actes gallecs que podia. Hi era quan, a Ràdio Miramar de Barcelona, Manuel Fernando González (editor del grup Pressdigital) va començar el primer programa en gallec que es feia a Catalunya, on en Moncho, juntament amb altres restauradors com Cándido Iglesias, de Rías de Galicia, Luis, del restaurant Morriña, i uns quants més, participaven al programa que s’emetia els diumenges al matí des de la plaça de Catalunya.

Al voltant d’aquell programa van néixer moltes de les entitats gallegues a Catalunya i es van posar noms de gallecs i gallegues a alguns carrers de diverses poblacions. El programa gallec va aconseguir forjar una col·lectivitat activa. En ell hi havia, entre altres, la col·laboració setmanal del poeta de la Terra Chá, Manuel María, un referent de la literatura gallega. En Moncho gaudia d’aquell temps que passava a la ràdio, degustant les empanades que algun d’ells portava. Gran amic de Manuel Fernando González, en aquells temps difícils en què l’amistat es valorava molt més.

Aquest diumenge 5 d’octubre, en Moncho se n’ha anat en silenci, però continuarà present en el record de totes les persones que l’estimaven i admiraven. Serà difícil fer-se a la idea de no veure’l en qualsevol dels seus restaurants mirant si totes les taules estan servides. Així era en Moncho: un treballador incansable i un bon amic.

Galícia
Manuel María

Galícia docemente
està ollando o mar:
tingues vals e muntanyes
e terras pra llaurar!
Tingues portos, mariñeiros,
cidades e labregos,
carregats de traballos,
carregats de trafegos!
Galícia é unha nai
velliña, somiadora:
na veu dóna gaita rise,
na veu dóna gaita chora!
Galícia é o que veiem:
a terra, o mar, o vento…
Però ha outra Galícia
que vai no sentimento!
Galícia som nós:
a xente e máis a fala
Si cerques a Galícia
en tu tes que atopala!

 

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




He leído y acepto la política de privacidad

No está permitido verter comentarios contrarios a la ley o injuriantes. Nos reservamos el derecho a eliminar los comentarios que consideremos fuera de tema.
ARA A LA PORTADA
ECONOMÍA