Igual que hi ha autors millors o pitjors, hi ha lectors millors o pitjors. Només els lectors valuosos estan disposats a esforçar-se per captar allò essencial del que llegeixen, especialment si es tracta d’autors que aprofundeixen i no són superficials. Només amb aquesta disposició podem enriquir la nostra personalitat. Em fixo ara en una proposta que Ortega va llançar fa més d’un segle, la d’endinsar-nos en la intimitat dels homes d’altres temps i “parar fi l’oïda a la melodia latent” de les seves existències. És a dir, estar molt atents al seu so de fons, a les seves claus. Aquesta operació, continuava el filòsof, ens permetria adonar-nos de la nostra pròpia sensibilitat i del nostre context històric.
I si parlem de la intimitat dels homes del nostre temps? Per sintonitzar de la millor manera amb ells i aprendre’n de la seva consistència, trobo molt recomanable entrenar-se amb els millors entrevistadors, de ment aguda i sintètica, àgils i atrevits, que transmeten confiança fins a fer sentir com a casa els seus entrevistats i en treuen el millor partit. Penso en periodistes formidables ja traspassats com Manuel del Arco, Joaquín Soler Serrano, Jesús Quintero (el Boig del Turó i el seu ús intel·ligent del silenci), Margarita Rivière o Arturo San Agustín, entre d’altres.
I avui, algú n’ha agafat el relleu? En sé ben poc, però de seguida em venen al cap tres noms, tres periodistes que treballen en equip dia rere dia, des de fa vint-i-set anys. Són Ima Sanchís, Lluís Amiguet i Víctor Amela, l’equip de La Contra de La Vanguardia. Abans de l’estiu van publicar un llibre suggeridor: Cómo salir en la Contra, on desgranen el seu mètode de treball per pactar cada decisió que prenen, en les entrevistes que cadascun fa i la confecció de les quals els suposa un mínim de dos dies cadascuna. Un mètode de treball del qual tots hauríem d’aprendre i que ja va auspiciar Tocqueville quan proposava la conveniència de “unir els esforços de ments divergents”. Amb voluntat, seny i bon humor han sabut consolidar una marca conjunta, un estil de producte que ells defineixen amb aquesta fórmula: “Ritme, profunditat i una certa moralina”.
En Víctor Amela declara que li agrada ser el seu propi cap, no manar a ningú i arribar caminant a la feina. Sent que ha vingut al món per entrevistar. Tria l’amistat i l’alegria com a valors principals, mirar amb compassió (quan es pot), la bondat com a cim de la intel·ligència. Diu haver après a mirar als ulls tothom, sigui quina sigui la seva condició.
Per la seva banda, en Lluís Amiguet declara que cal tractar les persones d’igual a igual. Sent becari del Diari de Tarragona, amb 19 anys, va arribar a entrevistar Joan Manuel Serrat. A Woody Allen l’ha entrevistat no una, sinó set vegades. Declara la seva estima per John Nash, el científic que Russell Crowe va interpretar a Una ment meravellosa. I explica com va entrevistar al corredor de la mort, una experiència demolidora.
La Ima Sanchís coincideix amb en Lluís que “som miralls els uns dels altres” i amb en Víctor que “integrar el diferent és una riquesa”. Ella prefereix adoptar el paper d’alumna i no ofegar la veu de l’entrevistat amb la seva de periodista, i busca reflectir un moment d’aquell que és entrevistat. Entén que, en periodisme, igual que en la relació de parella, comunicar-se és un intercanvi de debilitats, i li agrada la gent que no fingeix ser encantadora. Necessitem que se’ns estimi i se’ns respecti, però cal conquerir el dret a mostrar-se vulnerables. I només aconseguim un cert benestar —afirma— quan algú o alguna cosa ens treu de la nostra inseguretat permanent. En tot cas, diu la Ima, “si no és per donar esperança no val la pena escriure”.
En una entrevista que Margarita Rivière va fer a Salvador Pániker, aquest va enunciar el que des d’aleshores es coneix com el principi de Pániker: “Tot entrevistat acaba reduït als límits mentals del seu entrevistador”.
Podríem preguntar-nos si hi ha algun principi equivalent al de Pániker entre autor i lector. I, en tal cas, qui d’ells jugaria el paper d’entrevistador. Crec que un bon lector no acaba reduït als límits mentals de l’autor, pot abandonar la seva lectura. Però un magnífic autor pot acabar reduït als límits d’un lector que no pot o no vol donar més de si.
Escriu el teu comentari