La Contra: curiositat i il·lusió

Igual que hi ha autors millors o pitjors, hi ha lectors millors o pitjors. Només els lectors valuosos estan disposats a esforçar per captar l'essencial del que llegeixen, especialment si es tracta d'autors que aprofundeixen i no són superficials. Només amb aquesta disposició podem enriquir la nostra personalitat. Em fixo ara en una proposta que Ortega va llançar fa més d'un segle, la d'apuntar-nos a la intimitat dels homes d'uns altres temps i “posar fina oïda a la melodia latent” de les seves existències. És a dir, estar molt atents al seu so de fons, a les seves claus. Aquesta operació, prosseguia el filòsof, ens permetria caure en el compte de la nostra pròpia sensibilitat i el nostre context històric.

I si parlem de la intimitat dels homes del nostre temps? Per a sintonitzar de la millor manera amb ells i aprendre de la seva consistència veig molt recomanable ensinistrar amb els millors entrevistadors, de ment aguda i sintètica, àgils i atrevits, que transmeten confiança fins a fer sentir a casa als seus entrevistats i treuen el millor partit d'ells. Penso en periodistes formidables ja morts com Manuel de l'Arc, Joaquín Soler Serrano, Jesús Quintero (el Boig del Pujol i el seu ús intel·ligent del silenci), Margarita Rivière o Arturo San Agustín, entre altres.

I avui, algú els ha agafat el relleu? Sé molt poc, però de seguida penso en tres noms, tres periodistes que treballen en equip dia rere dia, des de fa vint-i-set anys. Són Ima Sanchís, Lluís Amiguet i Víctor Amela, l'equip de la Contra de La Vanguardia. Abans de l'estiu van treure un llibre suggestiu: Com sortir en la Contra, on desgranen el seu mètode de treball per a pactar cada decisió que prenen, en les entrevistes que cadascun fa i la confecció de les quals els suposa un mínim de dos dies cadascuna. Un mètode de treball del qual tots hauríem d'aprendre i que ja va afavorir Tocqueville quan proposava la conveniència de “unir els esforços de ments divergents”. Amb voluntat, sensatesa i bon humor han sabut consolidar una marca conjunta, un estil de producte que ells defineixen amb aquesta fórmula: ‘Ritme, profunditat i certa moralitat’.

Víctor Amela declara el seu gust per ser el seu propi cap, no manar a ningú i arribar caminant al treball. Sent que ha vingut al món per a entrevistar. Tria l'amistat i l'alegria com a valors principals, mirar amb compassió (quan es pot), la bondat com a cim de la intel·ligència. Diu haver après a mirar als ulls a tothom, sigui com sigui la seva condició.

Per part seva, Lluís Amiguet declara que cal tractar a les persones d'igual a igual. Sent becari del Diari de Tarragona, amb 19 anys d'edat, va arribar a entrevistar a Joan Manuel Serrat. A Woody Allen ho ha entrevistat no una, sinó set vegades. Declara la seva estima per John Nash, el científic que Russell Crow va interpretar en Una ment meravellosa. I explica com va entrevistar en el corredor de la mort, una experiència demolidora.

Ima Sanchís coincideix amb Lluís que “som miralls els uns dels altres” i amb Víctor en què “integrar al diferent és una riquesa”. Ella prefereix adoptar el paper d'alumna i no ofegar la veu de l'entrevistat amb la seva de periodista, i cerca reflectir un moment de qui és entrevistat. Entén que, en periodisme, igual que en la relació de parella, comunicar és un intercanvi de febleses i li agrada la gent que no fingeix ser encantadora. Necessitem que se'ns vulgui i se'ns respecti, però cal conquistar el dret a mostrar vulnerables. I només aconseguim cert benestar –afirma- quan algú o alguna cosa ens treu de la nostra inseguretat permanent. En tot cas, diu Ima, “si no és per a donar esperança no val la pena escriure”.

En una entrevista que Margarita Rivière li va fer a Salvador Pániker, aquest va enunciar el que des de llavors es coneix com el principi de Pániker: “Tot entrevistat acaba reduït als límits mentals del seu entrevistador”.

Podríem preguntar-nos si hi ha algun principi equivalent al de Pániker entre autor i lector. I, en tal cas, qui d'ells jugaria el paper d'entrevistador. Crec que un bon lector no acaba reduït als límits mentals de l'autor, pot abandonar la seva lectura. Però un magnífic autor pot acabar reduït als límits d'un lector que no pot o no vol donar més de si.