Conflicte pel petroli

El petroli no és només un recurs energètic, sinó una eina de poder que modela les relacions internacionals, influeix en les economies globals i defineix estratègies diplomàtiques. El seu control i distribució han estat històricament utilitzats per països i blocs per exercir influència, imposar sancions i garantir la seva seguretat nacional. Aquesta idea és arxi coneguda i ha estat titular principal de qualsevol curs de geopolítica del petroli. Aleshores afirmem que és una arma diplomàtica i s’utilitza per imposar relacions globals. L’or negre ens serveix per avançar-nos als esdeveniments geopolítics. Podem predir accions geopolítiques i esdeveniments futurs, avaluar escenaris que ens permetin intentar anticipar allò que pot succeir segons els interessos i les necessitats dels actors. Anticipar perjudicis directes o danys col·laterals. Per exemple, si soc un país consumidor net d’energia, intento mantenir un mercat fiable i segur. Desenvolupo les meves relacions polítiques internacionals garantint l’accessibilitat al recurs, als mercats disponibles, a les rutes marítimes, etc.

La geopolítica del petroli és igualment important per al país productor. Si tinc l’opció de vendre els meus excedents a un mercat fiable, proper i amb capacitat d’absorbir la meva producció gràcies a la seva facilitat de compra i necessitat de consum, el converteixo en un aliat estratègic important pel que fa a les meves exportacions, negociacions, expansió de negocis i evito relacions irritants que minvin la possibilitat de garantir els meus subministraments.

Aquesta introducció té a veure amb l’escenari conflictiu entre Veneçuela i els Estats Units en aquests temps. Sí, certament el petroli continuarà essent un recurs crític a curt i mitjà termini i el seu apetit continuarà influenciant les relacions internacionals i l’estabilitat global. Ens permet, des d’una perspectiva acadèmica i tenint en compte els interessos geopolítics globals actuals, preguntar-nos si és encertat afirmar que l’actual conjuntura crítica en les relacions entre tots dos països té com a fonament l’interès dels Estats Units a apoderar-se de les considerables reserves de què disposa el nostre país. Per cert, les majors reserves provades del planeta, seguides per l’Aràbia Saudita, el Canadà i l’Iran. En el cas de Veneçuela, s’estimen en 304.000 milions de barrils.

A menys que sigui dins d’una lògica a molt llarg termini, en què l’energia fòssil no desapareixerà de la faç de la Terra fins que s’esgoti, aquesta lògica té poc sentit. Des d’una perspectiva geopolítica, la narrativa segons la qual Washington intervé en aquest moment per assegurar-se fonts de petroli té, al meu parer, poca credibilitat. D’una banda, avui és el país amb la major producció de petroli del món; només a l’agost de 2025 va produir 20.879.000 barrils diaris, cosa que representava gairebé el 22% de la producció mundial de petroli. També era el major importador de petroli diari i el major consumidor mundial. El que sembla més probable és l’interès d’aquest país a mantenir les seves empreses al mercat local per garantir un subministrament permanent i fiable. Mantenir la seva presència al mercat amb subministraments segurs i a preus de mercat és la seva millor aposta.

Per exemple, durant la Segona Guerra Mundial, ja l’any 1943, els Estats Units i els britànics estaven preocupats per la seva limitada capacitat d’abastir-se de combustible. A diferència de la Primera Guerra Mundial, aquell conflicte consumia molt més petroli del previst inicialment: tancs, avions i transports en general exigien un consum de combustible molt alt. Com que aquests aliats estaven amoïnats per la seva capacitat de cobrir la demanda, el govern dels Estats Units es va proposar comprar Chevron i Texaco, que operaven des d’Aràbia Saudita i que després es convertirien en Aramco, la major productora de petroli del món, que va desenvolupar posteriorment els grans jaciments petrolífers saudites.

En aquests temps, a diferència dels anys seixanta i setanta, en què es temien possibles retallades petrolieres i que posteriorment van alarmar els mercats arran dels recorts de l’OPEP, l’embargament àrab i la demostració de la vulnerabilitat dels Estats Units —que depenien en un bon percentatge del petroli i derivats produïts fora del país del nord, entre ells el petroli veneçolà—, no sembla que ens trobem davant d’un escenari similar.

Entendria que les empreses transnacionals volen el petroli veneçolà per la seva proximitat a aquest gran consumidor i aposten per unes regles clares i previsibles que permetin satisfer un soci pressionat per la demanda. Si és així, aleshores la pregunta és: per què voldria, per la força, apoderar-se d’aquestes riqueses que no li pertanyen i que són, sens dubte, un patrimoni de la nació veneçolana?