Donald Trump es queda sense el Nobel, se’l donen a Maria Corina

Aquest divendres, per a la majoria de la gent, significa que arriba el cap de setmana, que es poden fer plans i gaudir d’aquests dos dies sense haver d’anar a treballar. Es podria dir que és un dia feliç. Per al president del país més poderós del món, Donald Trump, és sens dubte un divendres molt, molt trist; un divendres de dolor, sense ser Setmana Santa. La seva vanitat i prepotència s’han vist ultratjades en no concedir-li el Premi Nobel de la Pau 2025, que tant s’havia treballat i al qual aspirava com a gran “promotor de la pau”. Estava convençut que seria reconegut per la seva “gran tasca” a favor de la pau.

Trump s’ha quedat vestit de gala i sense premi. El més greu de l’assumpte és que l’afortunada amb tan important guardó ha estat una dona: Maria Corina Machado, l’opositora a Maduro, a qui se li reconeix la seva valentia civil i el seu paper en la recerca d’una transició democràtica a Veneçuela. Per cert, Maria Corina continua amagada per no ser detinguda per Maduro. L’elecció d’una dona davant del totpoderós Trump és un cop que no perdonarà. Tenint en compte la seva relació amb les dones —sempre polèmica en l’àmbit personal i polític—, la derrota ha estat doble, i el seu orgull, ferit de tal manera que alguns esperen conseqüències gens bones.

La misogínia de Trump es pot apreciar, entre altres coses, en la composició del seu govern, on, dels 24 membres que el componen, només vuit són dones. Dues d’elles, ben diferents i per motius diversos, destaquen sobre la resta: Susie Wiles, la seva cap de gabinet, l’única que s’atreveix a dir-li el que pensa. Ella va ser la responsable de la campanya electoral de l’actual president. Dona de 68 anys, és la persona amb més poder a Washington. L’altra dona és Karoline Leavitt, la més jove: 27 anys, guapa. En el primer mandat de Trump va ser becària de premsa; ara és la responsable del gabinet i portaveu del govern. La seva presència als mitjans és constant, “massa protagonista”, diuen alguns.

El president Trump, el “pacificador”, té obsessió per aconseguir el Premi Nobel des de fa anys. No perdona que Obama fos guardonat amb ell quan només feia uns mesos que ocupava la presidència, i ell, que —segons diu— ha arribat “per salvar el món” (assegura que ha aconseguit aturar set conflictes armats) i ha estat capaç d’aconseguir un acord entre Israel i Hamàs per posar fi, de moment, a la guerra amb un alto el foc i l’entrada d’ajuda humanitària, entre altres acords. Un fet que ell considera importantíssim i digne de ser reconegut amb el Nobel.

El problema és que aquest alto el foc arribava tard per al Comitè. “És un problema de temps”, diuen. Serà elegit l’any vinent? És possible: té 365 dies per treballar-s’ho a fons. Encara ha de “solucionar” la guerra d’Ucraïna, que suposa un enfrontament fort amb el seu, fins ara, amic Putin, que no està per la labor. És més, l’ha enganyat en diverses ocasions.

El que ha passat aquest divendres amb Trump i el seu orgull ferit per no haver estat escollit per al Premi Nobel de la Pau 2025 l’ha deixat tocat en la seva vanitat, aquella que utilitza amb massa freqüència per menysprear o insultar qui li ve de gust, perquè ell se sent l’amo del món.

Deia Charles Dickens que “hi ha grans homes que fan que tots els altres se sentin petits. Però la veritable grandesa consisteix a fer que tothom se senti gran”.

De tant en tant, un bany de realitat li va bé a Donald Trump, el “pacificador” que ja es veia amb el seu Nobel per ser el president dels Estats Units.