La solució dels dos Estats

El passat dimarts, 7 d’octubre, es van complir dos anys de la brutal agressió terrorista de Hamàs en terres israelianes; van assassinar 1.200 persones i van capturar com a ostatges més de 250, sembrant l’horror i la destrucció allà on van passar. Va ser, sens dubte, l’atac més gran que ha patit Israel en la seva història. La resposta israeliana no es va fer esperar i el que havia de ser un acte de legítima defensa s’ha convertit en un atroç genocidi contra el poble palestí.

Setanta mil morts després, la majoria dones i nens, i amb la població de Gaza sotmesa a tota mena de calamitats, dos anys més tard s’ha aconseguit un alto el foc fruit de les negociacions entre Hamàs i Netanyahu a Egipte, sota el paraigua de Donald Trump, tot i que amb moltes més ombres que llums a l’horitzó.

No insistiré en el que ha succeït perquè veus molt autoritzades i plomes expertes han explicat amb detall la delicada situació d’Orient Pròxim, i no crec que jo pugui aportar-hi res substancial. Vull, però, fer alguns apunts històrics que potser ens ajudin a entendre una mica millor què està passant.

L’any 1947, les Nacions Unides van aprovar la Resolució 181, que dibuixava un pla de partició per dividir Palestina (aleshores sota control britànic) en Estats jueus i àrabs separats. Però va ser el 14 de maig de 1948 quan David Ben-Gurion va declarar la independència de l’Estat d’Israel.

Poc després de proclamada l’existència del nou Estat, Síria, Jordània i Egipte el van envair, desencadenant la primera guerra àrab-israeliana. La conseqüència immediata va ser que més de 700.000 palestins van fugir del nou Israel cap a Cisjordània, Gaza i els Estats àrabs més propers.

No va ser un camí fàcil: fins que Israel no va ingressar a l’ONU, l’any 1949, el nou Estat no va assolir una sobirania comparable a la d’altres països. Actualment, més de 160 membres de l’ONU reconeixen l’Estat d’Israel; entre els que no ho fan hi ha Síria, l’Iran, l’Aràbia Saudita, Indonèsia o Malàisia.

Al llarg dels gairebé 80 anys d’existència del nou Estat, s’han plantejat diverses opcions per dotar els palestins d’un estatus propi, però cap no ha prosperat. Per a molts experts en política internacional, la “línia verda del 1949” era la frontera més realista entre els respectius Estats. Aquesta línia es va traçar durant els acords d’armistici entre Israel i els seus veïns després de la guerra del 1948 i és l’actual frontera entre Israel, Cisjordània i Gaza. Tot i això, després de la Guerra dels Sis Dies de 1967, Israel va ocupar part de Cisjordània i Gaza, juntament amb Jerusalem Est i els Alts del Golan.

La majoria dels debats actuals es refereixen a la creació de dos Estats a partir de les fronteres existents el 1967. En aquest cas, el nou Estat palestí estaria format per Cisjordània (abans dels assentaments israelians) i Gaza. Aquí sorgeix un tema molt espinós: què passaria amb la ciutat de Jerusalem; amb bona voluntat per totes les parts, una capitalitat compartida podria ser la solució.

Des del final de la Guerra dels Sis Dies el 1967, més de cinc milions de palestins s’han convertit en apàtrides. Cisjordània i la Franja de Gaza continuen en un limb institucional, com a enclavaments semiautònoms sota control d’Israel. La realitat és que ni l’Autoritat Palestina ni Hamàs tenen control real sobre la seva pròpia seguretat o fronteres. Per això, l’autodeterminació dels palestins mitjançant la creació d’un Estat ha estat la pedra angular de la seva acció política durant dècades.

A principis de la dècada de 1990 semblava que s’avançava cap a la solució dels dos Estats. Les negociacions van començar, en part, com a conseqüència dels aixecaments palestins a Cisjordània i Gaza el 1987, coneguts com la Primera Intifada.

Ja el 1993, el primer ministre israelià Yitzhak Rabin i el líder de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP), Yasser Arafat, es van reunir a Oslo i van signar el primer dels Acords d’Oslo. Després de concessions importants per totes dues parts, es van establir les bases per a la creació d’un Estat palestí independent. Tot i que en aquells pactes no s’esmentaven les fronteres del 1967, sí que es feia referència a un “acord basat en la Resolució 242 del Consell de Seguretat de l’ONU”, que exigia la retirada de les forces israelianes dels territoris ocupats.

El 1995 es va signar l’Acord d’Oslo II, on es detallava la subdivisió de les zones administratives dels territoris ocupats. Cisjordània es va dividir en parcel·les sota control israelià i palestí. Aquell havia de ser el primer pas cap a la cessió dels territoris ocupats als palestins.

Però, en realitat, va ser un miratge. Només sis setmanes després, un nacionalista jueu, ofès per les concessions fetes per Israel, va assassinar a trets Rabin. Com a conseqüència, les negociacions es van alentir i la voluntat política va començar a debilitar-se. Durant les dècades següents, la solució dels dos Estats s’ha anat esvaint. L’ascens de governs conservadors a Israel i la desídia dels Estats Units han reduït la influència de l’Autoritat Palestina i han afavorit l’ascens de Hamàs a Gaza, fet que ha dividit políticament els dos territoris i ha debilitat la imatge internacional de Palestina. Tampoc no han ajudat les amenaces de Hamàs d’anorrear Israel ni la seva negativa a reconèixer-lo com a Estat legítim.

D’altra banda, el creixement continu dels assentaments israelians a Cisjordània ha convertit el territori en petits enclavaments envoltats per controls militars, on els palestins pateixen un assetjament constant.

I per tancar el cercle hi ha Benjamín Netanyahu, un home sense escrúpols ni límits, que ha fet seva —en part per convicció i en part per mantenir els suports necessaris per seguir al poder— l’agenda a Gaza dels seus aliats de l’extrema dreta nacionalista israeliana. Els socis ultres de Netanyahu donen veu al moviment radical dels colons israelians, per als quals la religió és un eix central. Per això consideren irrenunciable apoderar-se de Cisjordània, la Judea i Samaria bíbliques, que creuen el cor del territori promès per Déu als jueus. L’objectiu final és l’establiment de nous assentaments i la neteja ètnica de la Franja.

Aquesta trajectòria històrica explica, que no justifica, la situació tan explosiva que es viu en aquesta part del planeta, i que, si no es resol, pot ser el detonant d’alguna cosa encara més terrorífica del que ja ho és.

Davant d’una situació tan delicada, i per difícil que sembli, la solució dels dos Estats és, al meu parer, l’única plausible, per complicada que sigui. Però per aconseguir-ho és indispensable la predisposició de la comunitat internacional. Una comunitat que hauria d’estar liderada pels Estats Units, tot i que Donald Trump i els seus aliats no semblen gaire disposats a assumir aquest paper.