De qui és Simone Weil?

Els nazis van programar i executar l’extermini dels jueus, als quals prèviament van assetjar i humiliar fins a l’extrem, no tant per la seva religió com per la seva ètnia. Després de l’Holocaust va sorgir la paraula genocidi, que avui s’aplica de manera compulsiva a atacs bèl·lics despietats i crims de guerra, on sobretot hi moren civils. No es va aplicar aquest terme als brutals atacs aeris a la ciutat alemanya de Dresde, literalment arrassada del mapa en tres dies del 1945; qui els vol recordar? Tampoc cal deixar de notar que aquells que tenen aquesta paraula tot el dia a la boca la descarten per descriure els propòsits de l’organització totalitària Hamàs i protestar per les seves accions salvatges, quan proclamen el seu objectiu d’aplanar l’Estat d’Israel i la seva mort odiosa cap als jueus.

Els antisemites van alentir i ‘justificar’ l’obsessió dels sionistes per controlar els seus: no només protegir-los, sinó imposant-los la seva jerarquia. Assumint la persecució antisemita, els sionistes es van autoritzar a coaccionar els ‘inexorablement’ declarats jueus perquè es comportessin com havien de fer-ho, seguint el seu patró de bons jueus militants.

La pensadora francesa Simone Weil va morir el 1943, amb només 34 anys. Germana menor del gran matemàtic André Weil, peça fonamental del grup Bourbaki, Simone va ser educada en un ambient laic i al marge de la tradició hebrea, fins al punt que només va conèixer el seu origen jueu quan era gran. De cap manera podia ser una jueva renegada, com alguns pretenen; resultat de la supèrbia, agressivitat i intolerància de qui s’erigeix en custodi i paladí suprem de l’ortodòxia.

Robert Chenavier, responsable de les seves Obres Completes i president de l’associació per a l’estudi del seu pensament, ha escrit Simone Weil i la qüestió jueva (Trotta), on rebateix juiciosament i amb detall les acusacions de ser indiferent a l’etnocidi del poble jueu i de ‘consentir-lo’. Són atacs torticers i contundents, que exhaureixen la paciència del més pacient; no sé fins a quin punt mereixen rèplica, perquè estan pensats per ser discos ratllats.

Cal destacar que Simone Weil no s’oposava a la formació d’un llar jueu, sinó a la formació d’una nació jueva a Palestina, un projecte que preveia degeneraria fatalment en una tribu guerrera, en quedar absorbits els seus esforços pel temor a l’atac i la invasió de les seves fronteres. En veritat, ella no sentia vergonya per ‘ser’ jueva, simplement entenia que no havia de declarar-se com a tal. S’havia desclassat del seu origen social i havia optat per viure com a pensadora obrera; amb 25 anys i malgrat la seva fràgil salut, va treballar uns mesos com a obrera d’una fàbrica per provar la duresa del treball en cadena. Però la seva identitat jueva venia dictada per una societat que la marcava de manera impersonal, i no per ella mateixa, que des de la seva infància havia viscut d’esquenes a aquella herència. Amb Simone Weil es pot plantejar el ‘problema jueu’ com a símbol d’un problema general de la nostra civilització: acceptar-se o rebutjar-se en relació amb una societat que et designa com a ‘jueu’, i com a tal t’has de comportar. És inevitable recordar que Jesús va ser un jueu que no es va alinear amb el judaisme oficial front a Roma.

Simone es va sentir molt atreta per la figura de Crist i va afirmar que on hi ha desgràcia hi ha la Creu, "la Creu de Crist és la seva veritat". Buscava articular el sobrenatural amb l’acció pública i el sacrifici. Li preocupava la promoció d’una societat fundada en una espiritualitat autèntica. Considerava autèntic un pensament religiós sempre que tingués una orientació universal.

De qui és Simone Weil? Per ser persona i no una cosa, no era propietat de ningú, era seva. Havia volgut ser una pensadora francesa responsable i compromesa amb la veritat i amb una empatia profunda i emocional amb els més desfavorits. A això va dedicar la seva vida, en això es va convertir. Va deixar una herència de qualitat singular perquè les persones de bona voluntat la poguessin aprofitar. Està a disposició de tothom.

Naturalment, es pot discrepar d’ella, en algunes qüestions o en totes. Però va voler ser independent amb tota energia i veritat, sense poses. Considero que llegir-la, amb atenció i sense prejudicis, produeix beneficis insospitats. En primer lloc, el desig de deixar de ser esclaus de les ombres, cosa que no és poca cosa. I no jugar al que et dictin autoritàriament o de manera sibil·lina.