Sobre la justícia i la llibertat

Justícia i llibertat semblen tenir un nexe d’unió que, de manera immediata, tots tendim a incorporar a la idea de “Bé” o del que és moralment i èticament degut. Tot i així, cal fer-se una pregunta més enllà de considerar la conveniència d’unir aquestes dues entitats ideals com a imprescindibles per a la vida en una societat pròspera, feliç i, per tant, sana: què són la Justícia i la Llibertat amb majúscules?

Si prenem, d’una banda, la idea de Justícia o, el que és el mateix, l’efecte d’una causa, hauríem de fer-la convergir amb allò que succeeix inexorablement després d’haver-se produït un esdeveniment; per exemple, si desapareguessin tots els boscos i plantes del planeta, ens quedaríem sense oxigen. No cal citar més exemples perquè això s’entengui. En aquest sentit, la Justícia és al destí el que el sol és a la llum del dia. Resumint: la justícia mirada des d’aquest prisma és pur determinisme.

D’altra banda, prenem la idea de Llibertat: què és realment la Llibertat, la pura Llibertat? Doncs la pura Llibertat és pura entropia. Si la pura Llibertat és pura entropia, com es fusiona aquesta idea amb la idea de Justícia? Sí, és paradoxal, oi? Tanmateix, tots creiem que perquè hi hagi llibertat ha d’haver-hi justícia i perquè hi hagi justícia ha d’haver-hi llibertat; i és cert, només que aquesta justícia humana i aquesta llibertat humana són relatives, per això les escric amb minúscula i, per això, només pertanyen a aquest, també minúscul, punt dins d’aquest “univers que creiem conèixer”.

En el Món de les Idees Platòniques, que raonablement són “a prioris kantians” dels quals es deriven totes les mundanes elucubracions de les nostres petites ments “aristotèliques” —no perquè puguem comparar-nos tots amb Aristòtil, sinó perquè, com a espècie, processem les idees com ell ho faria (que em perdoni l’estagirita, però ell, més que un filòsof, era un científic; des del meu punt de vista, mai no va arribar al seu Mestre)—; repeteixo, en el Món de les Idees Platòniques, la Llibertat i la Justícia són necessàries i no precisament antagòniques, encara que l’equilibri i l’entropia que les defineixen puguin semblar-ho.

Es pot fer un binomi perfecte de Justícia i Llibertat sense limitar en res la seva puresa “plenipotenciària” o absoluta? Possiblement, l’única manera de fer-ho sigui acudint al recurs dels multiversos. Sí, quan una cosa està determinada per una causa en un univers concret, no pot donar-se la llibertat absoluta de canviar l’efecte. Només es podria canviar l’efecte canviant la causa; és a dir, escollint un altre camí fàctic.

En aquest sentit, som punts centrals en un univers infinit, on cada camí es converteix també en un punt central del qual parteixen infinites possibilitats... És molt dur imaginar-nos així, però la REALITAT ABSOLUTA no s’acomoda ni encaixa en les nostres infinitament petites realitats.

Si vull llibertat absoluta, he de pensar-me com un ésser infinit amb possibilitats absolutes. Si vull justícia absoluta, la trobaré vivint de manera paral·lela en aquests infinits multiversos, on cadascuna de les meves accions sigui precedida dels efectes que equilibradament li corresponen.

Des de les nostres petites closques mentals no podem pretendre contenir tota l’aigua d’un oceà, i és molt arriscat pretendre-ho, en el sentit que podem caure en boges elucubracions; però si la nostra realitat no és la REALITAT, què més ens dona el risc.

Potser per casualitat (aquesta que no existeix en la idea de Justícia) o potser per causalitat (aquesta que no existeix en la idea de Llibertat) acabem algun dia trobant la resposta “correcta”, la visió més aproximada...

Des de sempre he donat moltes voltes a la idea de destí i també a la idea de lliure albir. Ambdues idees em pertorben quan intento aferrar-les a la meva pròpia existència com a entitats absolutes; potser per això, en aquest món de matrix (aquesta matriu il·lusòria d’on tot parteix; aquell fang que l’Alferrer va pastar i al qual va donar forma i destí) tot és inexorable, però inexorablement subjecte al canvi (Zenó i les seves paradoxes).

L’absolut, el relatiu:

Què és el que ens configura?

Amb què ens quedem, amb la idea de Justícia o amb la idea de Llibertat?

Si ens quedem amb totes dues idees, ja no som un, som infinits...?

Fa por només pensar-ho... almenys, a mi me’n fa. M’agradaria, i crec que a la majoria de nosaltres també, tenir respostes lògiques que ens tranquil·litzin; però sempre acabo com el peix que es mossega la cua, en un cercle viciós i sense sortida.

Per això, recorro als savis perquè m’aportin llum, i això que segueix és el que ells m’han dit:

La veritable llibertat consisteix en el domini absolut d’un mateix (Montaigne).
La Llibertat és la voluntat de ser responsables amb nosaltres mateixos (Nietzsche).
La llibertat rau en ser amos de la pròpia vida (Plató).
La justícia sense força és impotència, i la força sense justícia és tirania (Pascal).
La justícia és la veritat en acció (Sòcrates).
Que cadascú faci el que li correspon, el que li toca, el que és seu...; en aquella ciutat anomenada República (Plató).

Tots aquests savis van parlar de Llibertat i Justícia referides a aquest món, no al món de l’absolut... fins i tot Plató ho va fer. Tanmateix, per a aquest món, aquestes formes de pensar em semblen totalment encertades; no perquè ells les pensessin, sinó perquè, des de la meva relativa llibertat, així ho penso.

JUSTÍCIA I LLIBERTAT: REALMENT US DONEU LA MÀ?...