Banyar-se en la realitat

Gràcies als més recents mitjans de difusió d’aquesta època (les xarxes socials), els bulos i les mentides es propaguen a una velocitat vertiginosa (diverses vegades superior a la de les notícies certes; evidència d’una atracció fatal pel que és fals i desviat). Ho fan de manera automàtica, sense passar ni tan sols per la nostra consciència.

Aquesta afició per transmetre i absorbir el fals fet a mida és un assumpte sòrdid: aprofundeix la puerilitat social i, sobretot, adelanta l’esclavitud mental; la veritat esdevé, aleshores, pastura de la indiferència i del descrèdit més absolut. Tot val. Res importa.

Però no es tracta només de rebutjar el fals allà on s’exposi, sinó d’adoptar la veritat com un bé, un bé bàsic per tenir llibertat i que marqui les diferències cap al millor i més integrador. Aquesta tasca constructiva transmet gust per saber, encara que sigui el més elemental, cosa que ens situa en un àmbit de coneixement i encert.

Vegem un parell d’exemples referents a Àfrica:

El terme 'moro' em sembla perfectament acceptable quan no s’empra amb mal to, és a dir, amb menyspreu i fàstic. Aquí està la diferència de sortida. No sé si és molt conegut que els musulmans àrabs anomenen els europeus 'nasarani', nazarenos en el sentit de cristians. No importa que siguem agnòstics, budistes, jueus o el que sigui, tots els europeus cabem en l’etiqueta de 'nasarani'. Particularment curiós és que l’origen d’aquesta paraula no sigui àrab, sinó que tingui procedència jueva: els hebreus dominants (que s’apropien de la veu de tots ells, sense espai per a la discrepància) preferien ometre qualsevol al·lusió a Crist (literalment, en grec, l’ungit o messies), perquè no era el seu.

Bidán és un terme que defineix el territori d’una ètnia àrab-berber situada principalment entre Mauritània i el Sàhara Occidental. Significa el país dels Blancs (els Maures), en oposició a la terra de Sudan, o país dels Negres. Aquests moros s’anomenaven a ells mateixos 'blancs'. Tot això està recollit en el llibre Saharauis, Cubarauis i Guayetes, del qual l’autor, l’historiador africanista Pablo-Ignacio de Dalmases, desplega coneixements sobre les nombroses interseccions que s’han anat donant al Sàhara Occidental entre les llengües espanyola i hassania (dialecte beduí de l’àrab), a partir de més d’un segle de connexions marcades per la història.

I una apostilla:

Dalmases ha estat director de Radio Sàhara. Ho era quan va rebre l’encàrrec del Governador General de fundar un diari bilingüe hispano-saharaui. Ell mateix explica que Rodríguez-Viguri li va donar només un mes per posar La Realidad al carrer. Així, el primer número va aparèixer el 15 de juny de 1975. Van sortir noranta-nou números ordinaris, ja que el diari va ser tancat el 24 d’octubre d’aquell mateix any; fa ara, justament, mig segle. Prèviament, el general Gómez de Salazar va cessar Dalmases (el motiu, explica qui dirigia el diari, va ser castigar-lo per haver publicat una notícia autèntica; facilitada fins i tot per l’Agència EFE). I, donat que ningú de la plantilla de La Realidad va acceptar ocupar el lloc del director, el diari va ser clausurat.

Així, des de la irrealitat, es perden la força i les energies.

Pablo-Ignacio de Dalmases relata que llavors va ser detingut il·legalment al seu domicili per un piquet de la Policia Territorial i amenaçat de mort pel segon cap d’aquest cos. Detalla el seu nom i cognom, així com els d’altres dos matons obedients. No els reprodueixo aquí, perquè no és un coneixement rellevant per a nosaltres. No hi va haver sang al riu amb ells, i les seves amenaces nervioses no van donar per a més.