Mazón continua fent de Mazón, la culpa és dels altres

Al final, com era previsible, Carlos Mazón anunciava, en una compareixença, que deixava la presidència de la Generalitat Valenciana. Ho ha fet per pressió del seu partit, i l’excusa de la seva dimissió: no pot més i no se sent amb forces per continuar en el càrrec.

Les seves paraules mostraven diverses coses: que utilitza el vell refrany “la millor defensa és un atac”, i així ho ha fet. El Govern d’Espanya és culpable, no ha complit. Mazón té memòria de pardalet. El segon dia de la DANA, quan compareixia davant dels mitjans, deia que “donava les gràcies al Govern pel bé que s’estava comportant en aquells moments”. Dies després, algú li devia donar indicacions perquè canviara el seu discurs i començara a culpar el Govern de Pedro Sánchez; era l’estratègia que li havien traçat.

Són coses de Mazón, que en aquesta ocasió ha tornat a fer el seu paper estel·lar: fer de Mazón, i tot el que això significa —mentir, canviar versions, culpar els altres, entre ells els mitjans de comunicació—.

La frase “m’he equivocat, però no sóc una mala persona” intentava justificar allò injustificable, perquè aquell dia, amb les dades de què disposava, els actes de la seva agenda institucional s’haurien hagut de transformar en un de sol: DANA, en el seu sentit més ampli. Potser el nombre de morts hauria estat molt menor. Però això el marcarà tota la seva vida. El que està passant segur que el té marcat, a ell i a la seva família, que no té res a veure amb el Mazón president.

És humà que diga “que no puc més”, perquè al final és un ésser humà, i sobre la seva consciència quedaran les 229 víctimes, que, per cert, en tota la seva intervenció només ha esmentat una sola vegada, quan hauria d’haver-ho fet en més ocasions. En això que anomena un discurs institucional de dimissió, sobraven els atacs al Govern d’Espanya: no era el moment. Culpar els altres és la manera més fàcil de justificar-se. La gent no és ximple i sap interpretar les seves paraules.

Mazón se’n va, però continua en funcions fins a l’elecció del nou president o presidenta; tanmateix, no ha dit si continuarà com a diputat. Ho continuarà sent per ser aforat en cas que se l’impute, que sembla que sí. D’aquesta manera, la jutgessa que porta el cas no pot interrogar-lo. Això vol dir que el seu cas passaria al Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat. La seva defensa li importa, i molt; s’ha percebut en el seu discurs justificatiu en tot moment, en què l’ambigüitat l’ha acompanyat.

Mazón ha fet de Mazón, i el relat ha estat ple de mentides, les que s’han anat descobrint al llarg d’aquest any, moltes de les quals se les ha hagut d’empassar, canviant-les per altres versions. El president de la comunitat se’n va enmig de la soledat de la cúpula del PP de Gènova. No ha assenyalat successor, perquè hi ha discrepàncies amb el líder del seu partit. Qui guanyarà la batalla? De moment, qui ha perdut és Mazón i els populars valencians, que han pensat més en clau electoral.

Les famílies dels morts i afectats han estat constants en les seves reclamacions. No s’han apartat del seu full de ruta. La marxa del líder popular valencià només constitueix guanyar una batalla; ara van per la següent: que s’assega al banc dels acusats i siga jutjat.

Al final, Mazón, abandonat pels seus, només ha sabut fer de Mazón. Deia Martin Lutero que “vostè no és solament responsable del que diu, sinó també del que no diu”.