El Diari de Sessions no menteix

Després de les eleccions generals de juliol de 2023, amb l’objectiu de continuar desenvolupant el seu programa de progrés i transformacions socials al nostre país, el PSOE va haver de posar en marxa tota la seva capacitat negociadora i de convicció per aconseguir que diversos grups parlamentaris del Congrés donessin el seu vot per investir Pedro Sánchez com a president del Govern.

El novembre de 2023, després d’unes llargues i complicades negociacions, es va signar l’“Acord de Brussel·les” entre el PSOE i Junts. Segons aquell pacte, els set diputats del grup català votarien la candidatura de Pedro Sánchez a canvi de l’aprovació d’una Llei d’Amnistia, el reconeixement de l’oficialitat del català a la UE i el traspàs de les competències en immigració a la Generalitat de Catalunya, entre altres qüestions de menor importància.

Poc després, es va constituir una taula de negociació a Ginebra, presidida per un mediador internacional, per fer el seguiment del compliment o no dels acords.

Els socialistes van aconseguir el seu propòsit. La legislatura va començar a caminar, però ben aviat es va veure que no seria un camí de roses. La feblesa parlamentària del Govern ha facilitat que, en aquests dos anys de legislatura, l’Executiu hagi hagut de fer concessions als grups de la investidura que, en circumstàncies normals, no s’haurien produït. No hi ha res a objectar: això forma part del joc parlamentari. Però tot té els seus límits, i des del primer minut va quedar clar que a Junts la governabilitat d’Espanya li importa ben poc; l’únic que els interessa és fer valer els seus vots i posar el Govern contra les cordes, tantes vegades com sigui possible.

La realitat és que els dos anys que portem de legislatura han estat un autèntic viacrucis per al Govern, que ha hagut de suar la samarreta en cada votació, mentre que els de Junts han deixat l’Executiu a l’estacada per unir els seus vots als del PP i Vox en més d’una ocasió, sense immutar-se.

No entraré a valorar si el Govern ha estat tan diligent com devia a l’hora de complir els pactes acordats o no. El cert és que, contra la voluntat de molts militants socialistes, es va portar al Congrés el projecte de Llei d’Amnistia, i es va aprovar. Si després el Tribunal Constitucional està valorant si la malversació és o no amnistiable, és perquè al nostre país, afortunadament, existeix la separació de poders, tal com estableixen els cànons més elementals de la democràcia parlamentària.

De la mateixa manera, l’Executiu va posar a l’agenda europea l’oficialitat del català, el gallec i l’eusquera. Per saber per què el tema s’ha encallat, els “juntaires” farien bé de preguntar al PP per les seves maniobres a l’ombra per frenar la proposta. I, finalment, els de Puigdemont haurien de recordar que la no aprovació del traspàs de competències en matèria d’immigració va ser una decisió de Podem, per por —van dir— que aquestes competències poguessin caure en mans feixistes si algun dia Junts governa a Catalunya.

Segons consta al Diari de Sessions del Congrés, Junts ha participat en gairebé el 70% de les derrotes parlamentàries (incloent-hi tot tipus de tramitacions legislatives, de més o menys importància) del Govern. Des de la constitució del Parlament fins al passat mes de setembre, els “socis” de Junts han exercit un paper rellevant com a oposició al PSOE, impulsant o contribuint en diversos entrebancs de l’Executiu.

Segons els recomptes de votacions consultats fins a mitjan mes de maig, Junts ha estat darrere de 52 derrotes del Govern de coalició: han votat directament en contra en prop de 40 ocasions i s’han abstingut en 13 més. Només han donat suport a l’Executiu en 18 d’aquestes votacions. A aquest recompte s’hi ha d’afegir el “no” al decret antitalls del Ple de juliol; tot i que, sens dubte, el rebuig a la reducció de la jornada laboral ha estat el més sonat.

Amb l’anunci que Junts trencava els seus acords amb els socialistes s’ha fet visible allò que ja passava de facto: que els de Puigdemont feien més d’oposició que de soci de govern. El Diari de Sessions no menteix i les dades són clares.

Ni Carles Puigdemont ni ningú del seu equip s’ha molestat a explicar com ens beneficiarà aquesta ruptura als catalans. A Junts han anteposat els seus temors a un possible sorpasso d’Aliança Catalana al progrés i als avenços socials, tant a Catalunya com a Espanya. Amb la seva decisió, els postconvergents posen una catifa vermella perquè al nostre país s’instal·li un govern d’ultradreta. Potser perquè encara acaronen aquella idea estrambòtica que “com pitjor, millor”.

El desafiament de Puigdemont situa l’Executiu de Sánchez als peus dels cavalls: sense majoria parlamentària, sense poder presentar una moció de confiança perquè els números no surten, i sense pressupostos, la continuïtat de la legislatura es complica.

Resta per veure quin paper jugaran els diputats de Junts. El més probable és que continuïn navegant entre dues aigües. Sigui com sigui, aquesta ruptura suposarà un autèntic maldecap per al Govern, perquè serà pràcticament impossible tirar endavant qüestions fonamentals si no es compensa generosament els de Puigdemont.

Veurem quin és l’abast real de tot aquest afer, però hi ha moments a la vida en què cal dir: “fins aquí hem arribat” i prendre decisions dràstiques. Potser un d’aquests moments està a punt d’arribar. Per això, el PSOE faria bé de tenir la seva maquinària electoral a punt. En situacions convulses com l’actual, tot és possible.