Europa davant el mirall: el deute, el contracte social i l'estat del benestar

Recentment, el Fons Monetari Internacional ha llançat un advertiment que, lluny de ser tècnica, toca el cor del model europeu: el deute públic d'Europa es dirigeix cap a un nivell “explosiu” i, si res canvia, el pacte implícit entre l'Estat i els ciutadans —conegut com a contracte social— podria no resistir. No es tracta només de números o ràtios de deute sobre el PIB; es tracta de quina mena de societat volem ser quan els recursos s'esgotin i les promeses acumulades resultin impossibles de complir.

Europa envelleix, produeix poc i gasta molt

Els Estats europeus afronten el triple repte de sostenir les pensions, reforçar la sanitat i respondre a noves urgències com la defensa o la transició ecològica. Tot això amb una economia que creix lentament i uns mercats financers cada vegada més exigents. L'FMI posa xifres a aquesta equació: si les tendències actuals continuen, l'endeutament mig europeu podria aconseguir el 130% del PIB en 2040. Una trajectòria que recorda, perillosament, als anys previs a la crisi de deute sobirà.

L'advertiment del Fons no és innocent ni gratuïta. El que suggereix, en essència, és que Europa haurà de redefinir el seu contracte social: és a dir, revisar quins serveis públics pot garantir i quins no, quins impostos està disposada a pagar la seva ciutadania i quant marge ha de deixar a l'endeutament. Darrere d'aquesta formulació tècnica s'amaga un dilema polític d'enorme importància: podrà Europa mantenir el seu model de benestar sense caure en la insolvència fiscal? O haurà de renunciar a part d'ell per a salvar el sanejament dels seus comptes?

Les solucions que proposa l'FMI —major eficiència de la despesa, reformes estructurals, ampliació de la base fiscal— són  insuficients si no van acompanyades d'un debat profund sobre la justícia redistributiva. L'austeritat, revisades les hemeroteques de la memòria col·lectiva, erosiona la confiança i alimenta el populisme. No obstant això, ignorar l'aritmètica fiscal tampoc és una opció: el deute, tard o d'hora, es converteix en política.

Espanya: quan les cotitzacions ja no donen per a tot

La situació al nostre país exemplifica la urgència del debat. Al nostre país, les cotitzacions socials ja només cobreixen entre el 70% i el 75% de la despesa total en pensions del sistema Tresoreria General de la Seguretat Social.  Així segons un informe recent, les cotitzacions “només han donat per a pagar-les per si mateixes fins a octubre i la resta de l'any ha de finançar mitjançant transferències de l'Estat o endeutament. És a dir: de gener a octubre podríem dir que el sistema s'autososté, però els últims dos-tres mesos de l'any dependran de finançament extern. Enmig d'aquest soroll judicial divers i dispers, el pagament de les pensions llança uns preocupants números vermells en el balanç pressupostari prorrogat "sine diem".

Aquesta dada revela una cosa molt més profunda que un simple desajustament comptable. Significa que el sistema contributiu – aquell que vincula cotitzacions, ocupació i prestacions – està perdent la seva base substancial i s'està transformant en un sistema parcialment assistit. Això planteja diverses preguntes incòmodes: com sostindrem pensions creixents amb menys cotitzadores per pensionista? Quin cost hauran d'assumir les generacions de joves i els futurs cotitzadors?. Podran entrar en el sistema de pensions les generacions més pròximes a la jubilació?

El sistema funciona gràcies a tres potes: cotitzacions, transferències de l'Estat i reserves (l'anomenada “guardiola” de pensions). Quan la primera pota s'afebleix tant, es ressenten les altres dues. I això és precisament el que ocorre, ara mateix. Celebrar que les pensions estiguin “blindades” es converteix en un oxímoron quan bona part dels diners prové ja no dels qui treballen, sinó de les arques generals de l'Estat (i, per tant, de deute). Aquesta deriva no és sostenible sense canviar el model o de fórmula de finançament d'aquesta important baula de l'estat del benestar actual.

És inevitable debatre, consensuar i reescriure el contracte social

Potser el veritable repte europeu —i molt en concret l'espanyol— no és tècnic sinó moral: acceptar que el contracte social del segle XX, basat en la plena ocupació, cotitzacions voluminoses i l'expansió de la despesa pública, necessita una relectura per a una era de baix creixement, alta longevitat i desafiaments globals. La pregunta no és només quant pot gastar Europa o Espanya, sinó com vol gastar, a qui protegir i què deixar per a generacions futures. I d'aquesta decisió rellevant, com cuidar els nostres joves, dels nostres majors, de les famílies, de les persones vulnerables, és com serem jutjats tots per les noves generacions. 

En el cas d'Espanya, la combinació d'alt deute públic, sistema de pensions que ja no se sosté només amb cotitzacions i serveis públics cada vegada més cars, obliga a plantejar reformes profundes. No basten els pegats: es requereix un pacte ampli que inclogui:

Decisions difícils sobre l'edat real de jubilació i la durada de la vida laboral,

Fórmules de cotització  més progressives i adequades als nous treballs,

Una avaluació de la grandària i paper de l'Estat per a decidir quins serveis són prioritaris,

I,  una comunicació transparent al ciutadà: els sacrificis no són abstraccions, sinó decisions col·lectives.

Reescriure el contracte social no significa trencar-lo, sinó fer-lo sostenible. I en això, Europa i Espanya encara tenen temps… però no massa. Si seguim per la senda actual, arribarem a un punt d'inflexió on la urgència pressionarà més que la intenció. Millor que sigui la deliberació la que guiï un canvi tranquil i consensuat i no la crisi.