El delinqüent confés del Regne d'Espanya

Se sol dir que el món és un teatre. Com a tal, hi ha bons, dolents, regulars i pitjors actors que participen en la gran obra que és la vida. Perquè hi hagi obres, ha d’haver-hi espectadors que, asseguts als seus seients, mirin amb atenció la interpretació del que en aquell moment es representa. Quan s’és bon actor i honest, l’obra arriba al públic. Els mals actors, que a més menteixen, per molt que dissimulin, al final se’ls veu el plomall.

Aquests dies s’està celebrant, en diverses sessions, el judici contra el fiscal general de l’Estat, Álvaro García Ortiz, per presumptament haver filtrat el correu de l’advocat de la parella de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, sobre un possible acord amb la fiscalia si el seu client reconeixia els delictes fiscals dels quals se l’acusava. Si era així, el seu defensat podria evitar anar a presó. Aquest correu s’havia filtrat a determinats mitjans. A partir d’aquí, va començar la guerra d’acusacions contra el fiscal general, que per primera vegada s’asseu a la cadira dels acusats.

Com era d’esperar, la presidenta madrilenya i parella del defraudador de seguida va posar el crit al cel, desvirtuant la situació. Per a ella, era una persecució política a un “ciutadà” normal, sense voler reconèixer que aquest ciutadà havia defraudat a Hisenda i que, com qualsevol altre, havia de retre comptes davant la justícia. Desviar l’atenció era l’objectiu de la seva mà dreta, Miguel Ángel Rodríguez, un mestre en estratègia de manipulació, el que mou els fils al seu voltant.

Aquest dimarts, la compareixença del defraudador, González Amador, davant de les seves senyories, ha estat un veritable esperpent, una mala imitació del mestre de l’esperpent, Ramón María del Valle-Inclán. La parella de Díaz Ayuso, amb una imatge més xulesca i prepotent del que caldria, es va fer la víctima dient que el fiscal general li havia arruïnat la vida, que des de llavors s’havia convertit en el “delinqüent confés del Regne d’Espanya”, i que ho havia perdut tot. Tot, crec que no; la vergonya sí, igual que la veritat. El fiscal García Ortiz, que es trobava a la sala, va ser objecte de mirades i assenyalaments del declarant. El que ha intentat fer és capgirar-ho per no reconèixer que havia defraudat, senzillament així, i que no era altra cosa. Deia Ciceró que “com que res no és més bell que conèixer la veritat, res no és més vergonyós que aprovar la mentida i prendre-la per veritat”.

Miguel Ángel Rodríguez, l’autor de la filtració a determinats mitjans, mestre de la desvergonyiment, a les preguntes dels advocats sobre si podia justificar que havia estat el fiscal general l’autor de la filtració del correu, va afirmar que no, que no era notari, però que feia molts anys que hi treballava i que això havia estat una “deducció lògica”. En el seu cas no té res de lògic, perquè les premisses de les quals parteix no són certes, cosa que significa que la conclusió serà falsa. Aquesta situació se li pot girar en contra a Miguel Ángel Rodríguez, que sempre actua al tall de la navalla amb estratègies que freguen allò indigne. Acusa determinats mitjans de ser d’esquerres i es vanta de fer bé la seva feina, com la famosa frase “m’agrada la fruita”, que tant utilitza la seva presidenta. La seva declaració ha deixat clar que menteix deliberadament: utilitza recursos públics per a un “ciutadà del carrer” que, casualment, és la parella de la presidenta madrilenya, a qui ven com la víctima d’una cacera política. Diu un proverbi que “el testimoni fals no quedarà sense càstig, i qui parla mentides no escaparà”.

Encara queden algunes compareixences més de persones implicades, entre elles diversos periodistes que han dit en més d’una ocasió que el document filtrat no els havia arribat del fiscal general. Però això sembla que no serveix. Caldrà esperar com van transcorrent les declaracions i la sentència d’un tribunal que, si es guia per les proves, absoldrà García Ortiz, perquè proves no n’hi ha.