L'home que va confondre al seu país amb un parvulari

A mitjans dels anys vuitanta, el professor de Neurologia Clínica, Oliver Sacks (1933-2015), va publicar un llibre titulat “L’home que va confondre la seva dona amb un barret”, en què recopilava una vintena d’historials mèdics de pacients perduts en el desconegut món de les malalties neurològiques.

Ja fa temps que vaig llegir amb gran interès aquestes narracions. De totes elles, em va cridar poderosament l’atenció el relat que dóna nom al llibre. Allà, Sacks ens explica que el doctor P és un prestigiós músic que, amb el pas del temps, comença a tenir alguns problemes de relació amb els seus alumnes, com ara no reconèixer alguns d’ells o no identificar les seves cares. Tanmateix, en quant l’estudiant parla, el professor el reconeix per la seva veu. Amb el temps, la situació es va anar deteriorant, fins que un dia, a la consulta d’Oliver Sacks, a l’hora de marxar i amb la major naturalitat, va agafar la seva esposa pel cap i va intentar posar-li’l com si fos un barret.

Doncs bé, he esmentat aquest llibre i m’ha semblat oportú parafrasejar-ne el títol per donar nom a aquesta columna perquè he cregut veure moltes similituds entre el doctor P, protagonista de “L’home que va confondre la seva dona amb un barret”, i l’actitud política de Carlos Mazón.

En efecte, Mazón, que va obtenir el suport de Vox per ser investit a canvi d’assumir com a propis bona part dels postulats de l’extrema dreta, tenia totes les cartes de la baralla per desenvolupar una legislatura tranquil·la i profitosa per als valencians. Tanmateix, les grans negligències comeses abans, durant i després de la dana del 29 d’octubre de l’any passat han fet descarrilar el seu projecte, submergir València en el drama i posar de manifest la incompetència més absoluta d’alguns individus per estar a l’alçada de les circumstàncies quan la situació ho requereix.

Carlos Mazón ha encadenat mentida rere mentida per mantenir-se al càrrec. Va començar a falsejar la veritat per no revelar on era el dia de la tragèdia, just quan més se’l necessitava, i ho ha seguit fent fins al mateix moment en què va presentar la seva dimissió un any més tard, quan va dir sentir-se acorralat per la instrucció judicial per la gestió de la riuada, les investigacions periodístiques, la pèrdua de suport electoral del seu partit a la regió i la demoledora imatge del funeral d’Estat. Què esperava?

L’actual president en funcions de la Generalitat valenciana no va tenir ni dignitat per anunciar la seva marxa. Va utilitzar la seva declaració institucional per parlar de tall informàtic de les agències estatals de meteorologia i de la manca de comunicació i col·laboració del Govern central, però sense mostrar, en cap moment, la mínima empatia ni amb les víctimes ni amb els familiars. Se’n va sense haver-se reunit ni una sola vegada amb les associacions que en aquest temps s’han constituït per honorar les víctimes i defensar els seus legítims drets. Sobirà fins a l’últim sospir.

Amb tot, Mazón no és l’únic responsable d’aquest desgraciat afer, perquè si el Govern de València hagués estat organitzat com cal, encara que el president hagués estat a la Cochinchina, els mecanismes previstos per a les emergències s’haurien hagut d’activar.

Malgrat la seva renúncia al càrrec de president, Mazón no renuncia al seu acta de diputat i així continuarà com aforat i, per tant, parapetat davant la més que plausible imputació judicial. A més, va anunciar que acudiria a una consulta mèdica i, si li donen la baixa mèdica, podria estalviar-se la compareixença a les comissions d’investigació constituïdes a les Corts Valencianes, al Congrés i al Senat.

Enmig de tota aquesta lamentable situació, una vegada més, Alberto Núñez Feijóo ha demostrat que no té ni el coratge polític ni la talla moral suficient per ser el líder del partit més votat d’Espanya. Hauria d’haver estat ell qui indiqués al president valencià el camí de sortida, i no ho va fer ni després de la dana ni en tot l’any transcorregut, ni tan sols després dels vergonyosos xiulets al funeral d’Estat. Al contrari, quan Feijóo i Mazón van parlar, la idea del primer era arrabassar-li el compromís que no es tornaria a presentar; va ser Mazón qui va decidir tirar la tovallola perquè, segons va dir, ja no podia suportar tanta pressió. I ara, en lloc d’exigir a Mazón que convoqui eleccions abans de dimitir, el líder dels populars s’abraça, sense rubor, a l’extrema dreta per no acudir a les urnes.

De la mateixa manera que el doctor P, juntament amb la seva senyora, van establir una sèrie de codis i normes perquè pogués continuar amb la seva vida i amagar, tant com els fos possible, la malaltia, Carlos Mazón va creure que amb la seva sàrria de mentides, acomodant la realitat a la seva visió i centrifugant responsabilitats a altres instàncies, salvaria el coll. Es va equivocar de nou, perquè els valencians, com la immensa majoria de ciutadans d’Espanya, són gent madura i responsable, a qui no resulta ni fàcil ni gratuït enganyar, no pas uns nens que, en la seva santa innocència, s’ho creuen tot. I, com li va passar al doctor P, amb la seva senyora i un barret, l’expresident en funcions va confondre el seu país amb un parvulari.