14 de novembre: el dia que Espanya va capitular enfront del Marroc (i Mauritània)

Per a cap potència colonial ha estat fàcil descolonitzar. A Portugal, França i la Gran Bretanya els va costar milers de morts, però amb el temps van aconseguir establir vincles més o menys profitosos amb els seus antics territoris dependents. Espanya, en canvi, no va haver de pagar aquest peatge de sang, però a canvi va perdre la major part dels lligams que l’unien a les seves antigues colònies: Guinea Equatorial va caure, després de la independència, sota la sagnant dictadura de l’enverinat Macías i després va romandre sota la dictadura del seu nebot, menys cruel però no menys opressor, que ja s’ha convertit en l’autòcrata més longeu de tot el continent; Ifni es va retornar sense pena ni glòria. I el Sàhara Occidental, que hauria pogut ser l’únic país hispanòfon del món àrab i el segon d’Àfrica, es va cedir ignominiosament al Marroc i Mauritània ara fa exactament mig segle, quan el govern presidit per Arias Navarro es va plegar al xantatge de la “marxa verda” marroquina —“marxa negra” per als sahrauís— i es va oblidar del compromís que havia adquirit de celebrar un referèndum d’autodeterminació, preferint cedir l’administració del territori al Marroc i Mauritània.

Cinquanta anys després, aquella fugida del darrer govern del franquisme va crear un contenciós gravíssim que avui dia encara continua plenament vigent. Mauritània, incapaç de digerir el minso tros de territori que li havia tocat en sort, es va retirar el 1979 derrotada militarment pel Front Polisario, però el Marroc, fortament atacat per aquest mateix moviment d’alliberament, va acabar construint un mur de 2.000 quilòmetres que ha deixat el de Berlín en un modest joguet i que ha posat sota la seva fèrula les immenses riqueses d’aquell país.

A la incapacitat de les Nacions Unides per dur a terme el referèndum d’autodeterminació s’intenta ara respondre imposant als sahrauís un règim d’autonomia sota la sobirania del Marroc, però per a això cal fer un referèndum, cal suposar que amb més d’una alternativa, detall en què l’acord recent del Consell de Seguretat sembla que no ha reparat adequadament. En tot cas, la fórmula és per si mateixa ridícula, ja que un estat teocràtic, feudalitzant i corrupte com el marroquí, incapaç d’haver dotat d’autonomia cap de les seves regions —i segur que el Rif l’hauria desitjada—, no té cap legitimitat per imposar-la en un territori que, a més, continuarà sense pertànyer-li mentre no hi hagi un referèndum.

Per al poble sahrauí, el 14 de novembre representa una data trista perquè va ser la causa de la seva actual diàspora, i per a Espanya, una vergonya històrica que el president Pedro Sánchez —no pas Espanya, els òrgans parlamentaris de la qual no han estat consultats a aquest respecte— ha assumit amb absoluta desfaçadesa en sotmetre’s de nou als interessos marroquins. Mai una antiga potència colonial no havia caigut tan baix.