Una setmana de polítics i jutges

Finalment ha arribat el cap de setmana! Quins cinc dies s’han viscut, amb un final d’infart. Són d’aquelles jornades que no s’obliden, que posen sobre l’escenari polític i mediàtic un panorama ben marcat en l’àmbit polític i judicial. Finalment queda vist per a sentència el judici al fiscal general de l’Estat, després de sis dies de procés, amb la declaració de 40 testimonis. Ara, els set jutges del Suprem tenen la gran decisió d’absoler o condemnar García Ortiz, en una vista en què no s’ha aportat cap nou indici sobre l’acusat. S’espera que la sentència es dicti en poques dates.

Malgrat les declaracions de periodistes que afirmaven que la filtració no els havia arribat del fiscal general, sinó que la tenien en el seu poder abans, ens sorprèn com als companys de professió se’ls instigava a revelar les seves fonts, quan saben que “el secret professional” i no revelar les fonts forma part de l’ètica dels periodistes (alguns la compleixen, altres no, perquè de tot n’hi ha en aquesta professió cada vegada més malmesa, per no utilitzar una altra paraula). Les seves senyories, advocats i fiscals en són coneixedors. Malgrat aquest coneixement, han apretat tot el possible perquè diguessin la font de la seva informació. Volien donar la impressió que els interrogats fossin culpables de publicar la informació. És lamentable el que ha succeït als companys als quals alguns no han cregut.

Deia el mestre Manuel Vázquez Montalbán que “No se li pot demanar a un periodista pare de família que sigui un heroi cada dia”. S’entén perfectament què vol dir aquesta frase tan descriptiva i realista. Malgrat això, encara hi ha periodistes que la por la posem per montera en nom de la informació.

Junts continua amb les seves amenaces de criticar Sánchez i els socialistes, però, per una altra banda, fa un cop de mà al govern i bloqueja l’abolició del tancament de les centrals nuclears. Això sí, ho ven com si s’hagués d’aprovar perquè és bo per a Catalunya. Els de Junts no tenen clar a què juguen, o sí? Mentre Puigdemont treia pit perquè els advocats de la UE allanen la seva possible tornada, en avalar davant del Tribunal de Luxemburg la Llei d’Amnistia. És clar que aquesta declaració no és vinculant, per molt que la vulguin vendre com una victòria. Alguns obliden que la decisió final sobre l’amnistia recau en els jutges espanyols. Això vol dir que, parlant en termes futbolístics, encara hi ha partit i la tornada a Catalunya del fugitiu no està tan a prop.

La compareixença de Carlos Mazón, a petició pròpia, a la comissió de les Corts Valencianes, va ser vergonyosa: es va limitar a defensar-se acusant el govern de tenir la culpa. Molt lamentable la seva actitud i hauria estat millor no fer-ho, perquè ha quedat patent que no només sembla tenir un rostre com el marbre de Macael, sinó que el té. No sé qui el aconsella, però que canviïn ràpidament d’assessor. Tot i això, pensant-ho bé, per al que li queda…

El judici a la família Pujol està ja gairebé a la porta (després de 10 anys, ja tocava). Ara, la compareixença de l’expresident de Catalunya, Jordi Pujol, està en l’aire degut a la seva edat i, sobretot, al seu estat de salut, que no és gaire bo. Tenint en compte l’edat —95 anys—, què esperaven els que instruïen el cas? Que complís 95 anys o més i no fer-lo passar pel tràngol de seure al banc dels acusats? Es suposa que els seus fills, els implicats directament, sí… No és possible que la descendència masculina de la família Pujol sigui tota molt llesta i hagi fet molts diners per mèrits propis.

Com a remat, tot i que hi ha més temes que han estat protagonistes, el jutge Adolfo Carretero ha decidit processar l’exdiputat Íñigo Errejón per un presumpte delicte d’agressió sexual a l’actriu Elisa Mouliaá, en considerar la seva senyoria que la denunciant ha dit la veritat en totes les seves declaracions. Caldrà esperar a veure en què acaba tot. Però una cosa queda clara: el que ha succeït amb Elisa no és un fet aïllat; polítics, més del que s’explica, utilitzen els seus càrrecs per aprofitar-se de dones. El problema és que no se sol denunciar per por i pel calvari pel qual hauran de passar. El cas de l’exministre José Luis Ábalos, que ha escandalitzat el país, no és un fet aïllat. Aquest s’ha conegut, altres casos continuen guardats. Es coneixeran algun dia? Potser sí o potser no.

Així que tots a descansar i a passar-s’ho bé, que aquests problemes no han acabat. La setmana que ve, més.