Junts trenca, però trenca poc

Han passat vuit anys des d’aquell 2017, de trist record, i sembla que a alguns se’ls ha aturat el rellotge i no s’han adonat que la vida continua, o potser sí, i constatar que, en realitat, res no és com ells havien somiat, els està portant a una crisi existencial que genera una preocupant miopia política.

Potser per això, i per recordar-nos que encara existeixen, fa un parell de setmanes, en una compareixença davant dels mitjans, Miriam Nogueras, portaveu de Junts al Congrés, amb l’afabilitat que la caracteritza, va anunciar la ruptura total del seu grup parlamentari amb el Govern, destacant que no existeix cap tipus de comunicació ni negociació amb ells. “Trencar, per a nosaltres, vol dir trencar. No hi ha diàleg, no hi ha negociació, no hi ha relació, no hi ha absolutament res”, va voler deixar clar la “juntaire”.

L’aritmètica parlamentària no permet al Govern relaxar-se i han de deixar-s’hi la pell en cada votació per tirar endavant les seves iniciatives legislatives. Per això, mentre a Junts es vanaglorien de bloquejar la legislatura i afirmen que així Pedro Sánchez no podrà governar, des de l’Executiu posen bona cara al mal temps i, fent de la necessitat virtut, estenen la mà als de Puigdemont per continuar negociant i arribar a acords.

Si a l’escuderia de Puigdemont decideixen executar l’amenaça anunciada per Nogueras, paralitzaran, entre altres iniciatives, gairebé una cinquantena de projectes de llei que estan en procés de tramitació o que el Govern preveu portar al Congrés en els pròxims mesos; entre ells els Pressupostos Generals de l’Estat, que haurien de servir per augmentar la qualitat dels serveis públics i, per consegüent, el benestar dels ciutadans d’Espanya, inclosos els catalans.

El despropòsit de Junts és tan gran que, si segueixen endavant amb el seu plantejament, també es veurà afectada la condonació del deute del Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA) i el futur de la finançament singular, reformes legals que necessiten la majoria del Congrés. Es calcula que la condonació del deute rondarà els 83.000 milions d’euros, que l’Estat està disposat a assumir per reduir part de l’endeutament de les CCAA. El problema és que es necessiten els set vots de Junts per tirar endavant aquesta iniciativa, perquè pensar en el suport del PP o Vox és, senzillament, il·lusiu. En el supòsit que aquesta condonació prosperés, la Generalitat de Catalunya rebaixaria un 19,9% del seu deute, és a dir, més de 19.000 milions d’euros.

Un altre dels assumptes que està en risc de quedar encallat és l’acord entre PSC i ERC per reforçar l’Agència Tributària de Catalunya, amb l’objectiu que es pugui recaptar l’IRPF i que es vagi ampliant la seva capacitat de gestió fins a fer-se càrrec de tots els impostos que es paguen a Catalunya. Una iniciativa que també podrien posar en pràctica altres territoris. Fixem-nos que tot això són accions que afecten directament Catalunya; si a això Junts vota en contra, què no faran amb les lleis alienes als interessos catalans, perquè, encara que poques, haver-les, n’hi ha.

Els “juntaires” ja ens tenen acostumats als girs sobtats de guió, com va passar, per exemple, fa uns dies al ple del Congrés: no havien passat ni vint-i-quatre hores del enfrontament entre Miriam Nogueras i Pedro Sánchez, en què la diputada, amb la seva empatia habitual, va anomenar hipòcrita i cínic el president, quan els set diputats de Junts van sortir al rescat del Govern abstenint-se en una votació per impedir que s’aprovés una esmena del PP amb la qual es pretenia suprimir la data de cessament definitiu d’explotació de les centrals nuclears d’Almaraz (Càceres), Ascó I (Tarragona) i Cofrents (València).

La qüestió de fons en tot aquest afer és que els postconvergents es posen molt nerviosos quan llegeixen les enquestes que auguren un creixement exponencial d’Aliança Catalana, un augment que segons la demoscòpia es produirà, sobretot, a base de guanyar vots als “juntaires”. I és que, segons diuen alguns, Silvia Orriols és l’hereva política de Marta Ferrusola i per als convergents “de tota la vida”, l’alcaldessa de Ripoll encarna els valors més profunds de la formació desapareguda.

Davant d’aquesta situació poc halagüeña, a Junts han volgut veure-hi una finestra d’oportunitat per reposicionar-se a Catalunya i no perdre terreny electoral, trencant amb el Govern de coalició. Els nacional independentistes assumeixen que, de la mà del PSOE al Congrés, resulta molt complicat fer una oposició efectiva al PSC de Salvador Illa al Parlament. Tampoc els resulta fàcil enfrontar-se a ERC pels seus vincles amb els socialistes.

Els pupils de Puigdemont també busquen neutralitzar les crítiques que els llancen des del partit ultra d’Orriols, que els acusa de ser incapaces de posar en marxa mesures contra la multireincidència, l’ocupació de vivendes o l’arribada indiscriminada d’immigrants, a més de practicar un independentisme light.

La manca d’un projecte polític clar i coherent, amb un líder més preocupat pel seu futur que pel del país, està fent que el desassossec s’instal·li entre els alcaldes i càrrecs mitjans del partit, que ja noten l’alè d’Aliança Catalana al clatell.

Des que a Junts van decidir posar fi al Govern de coalició amb ERC, van perdre l’alcaldia de Barcelona, es van quedar fora de les quatre diputacions i no governen en cap de les capitals de província catalanes. Han iniciat un camí lent però sostingut cap a la irrelevància. Ara diuen que han tancat la seva relació amb l’Executiu de Sánchez, però apropar-se al PP i Vox pot suposar el seu suïcidi polític, i de moment no sembla viable que votin amb els de Feijóo una moció de censura. Per consegüent, és raonable pensar que seguiran fent el que han fet gairebé sempre: envoltar cada votació de suspens.

En definitiva, Junts trenca, però trenca poc.