La poca ètica de tres magistrats que van jutjar al fiscal general

Que la realitat supera la ficció és quelcom sabut. Ho estem veient gairebé a diari i encara tenim la capacitat d’estranyar-nos; això ens fa més humans, si es pot dir. Estem vivint en un estat de zozobra constant, on els mites, els valors de les persones i l’ètica dels col·lectius han saltat pels aires. Són temps de dubtes, incredulitat i de pensar que caldrà fer alguna cosa. Mirar cap a un altre costat, pensar que això no ens afecta, és una actitud que diu molt poc de les persones que la practiquen. El més fàcil és queixar-se, sense moure un dit per aportar, denunciar o manifestar-se demanant que les coses canviïn. L’arena de les platges la formen milions de grans . Així hauria de ser la societat: persona a persona formen una gran massa crítica, per fer coses.

El col·lectiu judicial, en els seus diversos estaments, continua sent notícia, per desgràcia de la ciutadania, que veu com cada dia perd més credibilitat per les seves accions o omissions. No són déus, encara que hi hagi una part d’ells que ho cregui; tampoc són intocables en una democràcia. Ho solc escriure moltes vegades: el respecte i la credibilitat no s’imposen, es guanyen amb exemples, cosa que no es dóna des de fa temps.

Encara segueix colant la “sentència” no donada encara del judici al fiscal general de l’Estat, on se’l condemnava per filtrar dades (cosa que no ha estat provada), sense que la condemna hagi estat argumentada, una setmana després d’haver-la “filtrada” el Tribunal Suprem. Una decisió que està sent qüestionada per col·lectius de jutges , fiscals i partits

Aquest dimecres es coneixia que tres jutges que van jutjar i condemnar el ja dimitit fiscal general de l’Estat, Álvaro García Ortiz, van impartir un curs de tres dies la setmana passada, precisament els dies en què teòricament estaven deliberant sobre la sentència. Els tres magistrats van ser: Andrés Martínez –president del tribunal i ponent de la sentència, que encara sembla estar sense redactar–, Juan Ramón Berdugo i Antonio del Moral. El curs remunerat va estar organitzat pel Col·legi d’Advocats de Madrid (ICAM), que, per cert, va ser una de les primeres acusacions a querellar-se contra la Fiscalia.

Els tres magistrats cobraven 90 euros per hora: Andrés Martínez percebrà 180 euros per les seves dues hores de classe; Berdugo i Del Moral, amb quatre hores cadascun, sumen 360 euros cadascun. A més, Del Moral, per la coordinació del curs, ha sumat 270 euros. Sembla mentida que les seves senyories, a qui se’ls suposa molt de treball, tinguin temps per donar cursos (és bastant habitual que ho facin) i els realitzin precisament en una entitat que es presenta com a acusació en un judici en què participen els tres, un d’ells el president del tribunal, cosa que pot plantejar conflicte d’interessos,  segons alguns juristes.

En el cas que sigui legal la participació dels tres magistrats, el que es planteja és la idoneïtat de fer-ho, la falta d’ètica dels tres. El president del tribunal, en concloure la seva classe, deia: “I amb això, senyors, concloc, que he de posar la sentència del fiscal”, comentari que van aixecar rialles entre els assistents.

Les paraules del president del Tribunal Suprem, Andrés Martínez, són d’una irresponsabilitat manifesta. No venien al cas i mostraven una xuleria poc pròpia del càrrec. La discreció sol demanar-se als altres; ell està per sobre de tot. Algú prendrà mesures amb la seva senyoria perper "l'acudit" de mal gust , la seva parcialitat  amb el Col·legi d’Advocats de Madrid i la poca ètica que han tingut els tres? No podien haver renunciat donada la situació? Una nova acció de les seves senyories en què l’exemple no forma part de l’actuació professional. Deia Fray Antonio de Guevara al segle XVI: “Ningua és la llei que a tots igual no és.”

En canvi, el nomenament de la nova fiscal, Teresa Peramato, criticat per alguns partits i també pel sector més conservador de la judicatura, ha estat aprovat per unanimitat pel Consell General del Poder Judicial. És un bon senyal. Es produirà un canvi en el món de la judicatura? Cal pensar que s’ha posat un gra d’arena en aquest mar judicial, on encara fan falta molts grans progressistes perquè la confiança de la gent en la justícia torni poc a poc. Això es guanya amb exemples, transparència i apropament a la ciutadania.