El debat sobre la immigració no és una discussió sobre un fenomen perifèric. No és una conversa sobre un fet, certament rellevant, però que, al cap i a la fi, es donaria en els marges d'una comunitat humana de contorns definits i estables. Molt al contrari, combinats amb una caiguda sostinguda de la natalitat autòctona, els fluxos migratoris estan reconfigurant en profunditat les societats occidentals. El semblant de les nostres ciutats canvia acceleradament amb una explosió de diversitat ètnica i cultural. Sense anar més lluny, en el transcurs d'uns pocs anys, Barcelona s'ha transformat plenament en una urbs global. El 61% dels seus habitants en edat fèrtil, entre la vintena i la trentena, són persones nascudes fora d'Espanya. Gairebé sense adonar-se'n, mentre el país estava absort en el “procés”, Catalunya ha passat dels sis als vuit milions d'habitants. I va camí dels deu milions gràcies a l'auge migratori.
El fenomen és de tal calat, suposa tal commoció, que entorn d'ell es perfilen ja dos models sociopolítics en disputa: el d'una societat integradora i avançada, capaç de fer d'aquesta diversitat un potencial de progrés mitjançant la seva articulació entorn d'un projecte de convivència democràtica… o bé un model autoritari, que redueixi la democràcia a una manera plebiscitària, excloent a més d'una tercera part de la població del domini dels drets de ciutadania i comprimint a la resta en una cotilla identitària teixida a base de por existencial i odi. Dit d'una altra manera: entorn del tractament del fenomen migratori es dirimeix en gran manera el futur de les democràcies liberals.
Es tracta d'un fenomen global. Els moviments migratoris són imparables. Responen a múltiples factors, començant per la mateixa situació dels països emissors, víctimes de les desigualtats estructurals de l'economia-món, dels efectes devastadors del canvi climàtic o de guerres oblidades. Però responen també – i no en menor mesura – a un efecte “anomenada” de les mateixes metròpolis: descens de la natalitat, envelliment d'una població amb major esperança de vida, necessitat de mà d'obra (en primer lloc, per a cobrir llocs de treball de baixa retribució salarial). És un fet comprovat: els períodes de bonança econòmica intensifiquen l'arribada d'emigrants, mentre que els cicles recessius actuen com un fre. La manxa econòmica és més poderosa que les polítiques migratòries restrictives dels Estats. Aquestes polítiques es revelen impotents puix que a les seves pretensions es refereix, encara que no resulten en absolut innòcues. En contrast amb la seva retòrica nativista i de preferència nacional, el govern d'extrema dreta de Meloni no ha aconseguit detenir l'arribada d'immigrants. Tampoc ho va aconseguir el “brexit”, que va fer de tal objectiu una bandera, ni l'enduriment de les polítiques d'asil o els plans de deportació a llunyans països africans anunciats pel govern socialdemòcrata danès – que avui intenta imitar el vacil·lant executiu laborista de Keir Starmer. Aquestes polítiques sí que tenen, no obstant això, un efecte social – i molt més com que fracassen! Accentuen la percepció ciutadana de la immigració com una amenaça de la qual cal defensar-se. Als Estats Units, la campanya de Trump contra la immigració irregular ha derivat en batudes policials que terroritzen barris sencers i militaritzen les ciutats demòcrates. A través de tals polítiques s'estan soscavant els mateixos fonaments de la democràcia americana.
Però tampoc podem ignorar el desassossec que, en les actuals circumstàncies de vertiginosos canvis tecnològics, incerteses i amenaces globals, provoquen els fluxos migratoris entre les classes treballadores i mitjanes dels països receptors. En aquest context, la invocació d'un ordre conegut, fins i tot la idealització romàntica d'un passat que mai va existir, resulta reconfortant. El nacionalisme, ja per si mateix una “inflamació del sentiment nacional” (I. Berlin), deriva en tribalisme sota el temor cerval a un “gran reemplaçament”.
Durant anys, el terreny ha estat adobat perquè aquesta fantasmagoria s'instal·li entre nosaltres. Dècades de globalització neoliberal, que al mateix temps han propiciat una enorme concentració de la riquesa entorn d'un reduït pol de la societat, han deixat després de si legions de perdedors, un mercat laboral precaritzat i han tornat gairebé impossible l'accés a un habitatge digne per a les noves generacions. Hi ha dades objectives que responen a la realitat d'aquest model econòmic disfuncional, però que generen entre els treballadors metropolitans una sensació d'amenaça davant l'arribada de nous contingents de mà d'obra. Així, per exemple, el nivell d'ocupació és una mica més gran entre la població immigrada respecte als autòctons. Això és degut sens dubte al caràcter més precari dels nínxols d'ocupació que ocupen els nouvinguts. Però aquesta disfunció del mercat laboral pot perfectament traduir-se en una percepció de despossessió d'oportunitats. L'experiència demostra que les xifres, encara que contingudes, queden submergides en l'imaginari col·lectiu per una determinada sensació… que acaba convertint-se per a molta gent en la mateixa realitat. A fortiori si la seva pròpia situació laboral és poc pròspera o incerta. Una cosa similar ocorre amb les prestacions socials. Paradoxalment, el caràcter rigorós de la seva atribució, basat en l'avaluació de les condicions objectives de les famílies, pot transformar-se en el seu taló d'Aquil·les. La situació d'especial vulnerabilitat de famílies immigrades les fa creditores de determinades ajudes… mentre que altres, a vegades només lleugerament per sobre dels llindars requerits per accedir a aquestes, no les perceben. Els esforços dels serveis socials per atendre de manera ponderada totes les sol·licituds, queden fàcilment entelats pel sentiment d'un greuge comparatiu. Les tensions que coneix l'Estat del Benestar no es deriven de la immigració, que aporta més del que demanda i la incorporació de la qual al mercat laboral ha contribuït decisivament, entre altres coses, a l'equilibri dels comptes de les pensions. No obstant això, el discurs demagògic de l'extrema dreta continua calant amb gran facilitat. L'increment de població forana ha anat molt de pressa, dibuixant un escenari de diversitat cultural, lingüística, de costums, etc., particularment intens en els barris populars. La “alteritat” és fàcilment identificable i pot ser objecte d'assenyalament, associant-la a la inseguretat, l'incivisme i fins i tot a ombrívoles amenaces. Les pors, arrelades en problemàtiques socials molt reals, poden així focalitzar-se sobre determinats col·lectius ètnics. L'odi i la violència floreixen sobre el camp adobat de la por existencial. Fa molt temps que l'extrema dreta ha après a atiar i explotar aquests temors… que no troben una resposta satisfactòria en les institucions representatives.
La petita burgesia urbana i la classe mitjana treballadora es veuen sotmeses a una doble pressió. Per dalt, els “expats”, un nombre creixent de professionals amb un poder adquisitiu superior a la mitjana local, que exerceixen una notable pressió sobre el mercat de l'habitatge. Per baix, l'onada migratòria. A tot això cal afegir un fenomen, específic, però en part vinculat al fenomen migratori: el dels assentaments de persones sense llar, que proliferen a les grans urbs. Es tracta d'una de les més cruels expressions d'un règim de desigualtats, que expulsa a un nombre creixent d'individus, mancats de qualsevol recurs, als marges de la societat. Certament, aquests assentaments són heterogenis, amb perfils humans molt diversos units per la pobresa; només una part d'aquests contingents són persones migrants en situació d'extrema vulnerabilitat. Però la seva presència, més enllà dels problemes de convivència que puguin generar, sembla sembrar la desconfiança entre la ciutadania: els poblats de la misèria són el mirall en el qual es miren unes classes mitjanes desestabilitzades, que veuen en ells, horroritzades, el possible destí de la seva pròpia decadència. En la mesura que les ciutats no aconsegueixen resoldre aquesta problemàtica, no pot sinó augmentar el descrèdit de la democràcia.
Els discursos “bonistes” d'una part de l'esquerra, que minimitzen les arestes i les friccions culturals del fenomen migratori, posant qualsevol inquietud veïnal sota sospita de racisme, no sols resulten poc convincents, sinó que alimenten l'extrema dreta. És cert que les ciutats globals, de llarga tradició liberal i cosmopolita, resisteixen al discurs xenòfob. Però l'esquerra no pot basar la seva estratègia en la bona disposició moral de les classes mitjanes il·lustrades: la incertesa també pesa sobre el seu món. La batalla decisiva ha de donar-se dins de la classe treballadora – que es veu atreta pel discurs de l'extrema dreta – i ha d'adquirir la forma d'un combat per la cohesió dels seus diversos segments, autòctons i nouvinguts.
L'esquerra es troba avui davant el desafiament de proposar a la societat un nou pacte, el projecte integrador d'una democràcia multiracial avançada. És a dir, un projecte de convivència, respectuós amb la diversitat, però cohesionat entorn d'un marc clar de drets i deures ciutadans. Això significa, entre altres coses, una política migratòria que faciliti l'acollida – regularitzacions àgils, homologació de les titulacions acadèmiques… –, mentre tracta de contenir els desbordaments mitjançant contractacions en origen i, sobretot, a través d'una cooperació europea efectiva. Però això significa també que les administracions públiques han de tractar la immigració en termes ciutadans, convocant-la a compartir els valors universals que fonamenten la societat d'acollida i el seu desenvolupament. Es tracta de fusionar la diversitat en un projecte democràtic compartit, no d'agregar comunitats tancades en els seus respectius imaginaris. Una esquerra responsable ha de rebutjar el relativisme cultural postmodern que invoca el respecte per la “diversitat” quan es qüestionen drets democràtics, la igualtat entre homes i dones o la protecció de la infància davant determinades pràctiques ancestrals.
Però res d'això tindrà credibilitat si no hi ha un enfortiment de l'Estat del Benestar i de les seves polítiques redistributives, començant per una gran aposta educativa. No vencerem l'extrema dreta limitant-nos a invocar la fraternitat universal, ni distribuint equitativament la penúria. Una vegada més, es planteja la qüestió decisiva dels recursos. I aquí és on cal un salt endavant, la comprensió per part de l'esquerra que ens endinsem en una nova època. No hi haurà marxa enrere, de tornada a escenaris coneguts. Davant un nou paradigma, l'esquerra ha de resoldre desplegar un nou programa, molt més enèrgic i audaç: haurà de mostrar decisió per intervenir els mercats, anteposant l'interès ciutadà a l'especulació o els càlculs de les grans corporacions; haurà de promoure el lideratge públic en els grans vectors econòmics, impulsar una política tributària que acabi amb els privilegis dels més rics i faci que les seves fortunes contribueixin efectivament a l'esforç del país… I, per descomptat, l'esquerra ha de saber que el seu futur és inseparable de l'esdevenir de la construcció europea, que avui travessa moments crítics. D'alguna manera, la complexitat del fenomen migratori ens obre les portes als grans desafiaments del segle.
Escriu el teu comentari