Un miratge a Gaza

Fa ara dos mesos, Donald Trump anunciava, a bombo i plateret, que Israel i Hamàs havien arribat a un acord i signaven la primera fase d’un pla de pau per a Gaza que s’havia gestat a la Casa Blanca.

Des de llavors, l’interès informatiu per la situació en aquesta part del món ha anat disminuint. Gaza ja no ocupa les portades dels diaris ni encapçala els titulars dels informatius de les cadenes de televisió. Si volem saber com van les coses per allà, hem d’anar a les pàgines interiors dels diaris i, de vegades, ni això. Ara l’atenció mediàtica té altres prioritats: un hipotètic pla de pau per a Ucraïna que només existeix en la ment de Trump i en els portafolis dels seus acòlits, que més aviat sembla un escarni pel poble ucraïnès i un menyspreu a Europa, o l’amenaça d’invasió a un país sobirà per “acabar amb aquests fills de puta”, en referència a suposats narcotraficants, segons va dir el xèrif de la Casa Blanca, en una amenaça evident contra Veneçuela. Però com que Veneçuela deu ser poca cosa per a l’afany imperialista dels falcons nord-americans, ja han posat l’ull a Colòmbia i així envaeixen dos països pel preu d’un.

Però a Gaza han continuat morint persones (es calcula que han estat més de 400 els civils assassinats a mans de l’exèrcit durant aquests dos mesos de suposada pau), l’assistència sanitària és molt escassa i l’ajuda humanitària, a totes llums, insuficient. Les tropes israelianes, amb total impunitat, continuen restringint el subministrament més bàsic i només autoritzen l’entrada a un terç dels 600 camions diaris als quals els obliga l’acord. A més, només han habilitat dos dels sis passos fronterers amb l’enclavament, impedint l’accés directe cap al nord de la Franja i mantenint tancat el pas de Rafah amb Egipte.

És cert que els bombardeigs són gairebé inexistents. Però no es permet el pas a la premsa i només unes quantes ONG poden fer, no sense dificultats, la seva feina, estretament vigilades per l’exèrcit israelià. No obstant això, encara que amb suma lentitud, es va coneixent la dimensió de la catàstrofe i les barbaritats que en els dos anys de guerra s’han comès, malgrat la censura i ocultació imposades pel govern israelià i el nihilisme de la comunitat internacional.

Potser la guerra ha acabat a Gaza, però no ha arribat la pau. Mitja Franja continua ocupada. Israel exerceix un control absolut i s’ha tret de la màniga una Línia Groga i darrere d’ella ha concentrat dos milions de persones. En realitat, Gaza és una presó a l’aire lliure en condicions inhumanes. Durant el conflicte armat van morir més de 70.000 gazatins, ara continuen morint per atacs indiscriminats de l’exèrcit, perquè algú travessa aquesta maleïda Línia Groga o, desesperats per la fam, protagonitzen algun altercat quan van a recollir alguna cosa per menjar. I per si no n’hi havia prou amb la brutalitat militar, els colons s’han animat i, des de la més absoluta impunitat, assetgen els palestins sense cap recança.

Més aviat o més tard, les parts implicades hauran d’afrontar la segona fase de la fulla de ruta de Trump que, des de l’ambigüitat, aborda qüestions tan espinoses com la futura governança de l’enclavament, que preveu que supervisi una Junta de la Pau presidida pel propi Trump, a més del desarmament d’Hamàs o la retirada de les tropes israelianes. El pla vincula l’avanç d’aquestes qüestions amb l’aparició d’una força internacional (ISF, per les seves sigles en anglès) que, fins al moment, manca d’integrants.

A mitjans del passat mes de novembre, el Consell de Seguretat de Nacions Unides aprovava una resolució inspirada en el pla de pau per a Gaza promogut per Donald Trump. El suport de la institució multilateral representa un recolzament pel president nord-americà per forjar-se una imatge d’home de pau, encara que estigui matant, al mar del Carib de manera arbitrària, tripulants de suposades narcollanxes.

La resolució 2803 (basada en el pla original nord-americà de vint punts —inclòs en ella com un annex—) preveu —com ja s’ha comentat— l’establiment d’una força internacional de seguretat a la Franja. Aquesta força de pau tindrà com a missió assegurar les fronteres de Gaza amb Israel i Egipte. També haurà de protegir els civils i els corredors humanitaris dins la Franja, així com capacitar una futura força de policia palestina. Però el text de la resolució no explica si l’ISF durà a terme un dels punts clau del pla de pau: el desarmament de la milícia radical palestina Hamàs. I en cas afirmatiu, com, donat que el grup islamista rebutja lliurar les armes.

La resolució de l’ONU, malgrat les seves llums i ombres, és molt lloable. Però la història ens ensenya que aquestes resolucions, amb massa freqüència, es queden en una simple declaració d’intencions. Sobretot des de fa un temps en què l’Organització està mostrant la seva extrema feblesa.

Està clar que la pau a Gaza és un miratge perquè els israelians continuen matant gazatins, encara que sigui amb baixa intensitat, i els que aconsegueixen sobreviure passen fred, fam i manquen de les prestacions mínimes que hauria de rebre qualsevol ésser humà. Aquesta és la realitat. Però, segurament, alguns mamarrachos pensaran que aquest és el preu de la pau.