“A Espanya, el que resisteix guanya”, deia Camilo José Cela

Deia l’escriptor i premi Nobel Camilo José Cela que “a Espanya, qui resisteix, guanya”. Hi ha proves d’això al llarg de la història que així ho demostren. També és cert un refrany: “No hi ha mal que duri cent anys, ni cos que ho resisteixi”. El president del Govern central, Pedro Sánchez, està decidit a aplicar-se la frase de l’escriptor gallec, que de resistència en sabia molt i de bon viure, encara més.

Escoltat el balanç de l’any (avançat uns dies) del president Sánchez, amb alguna reserva, ha deixat ben clar que no pensa dimitir, ni convocar eleccions, ni fer “canvis” en el seu Govern. Només els imprescindibles, perquè aquestes persones encapçalaran una llista electoral a les autonòmiques. És el cas de Pilar Alegría, que aquest dimarts s’acomiadava com a ministra d’Educació i portaveu del Govern central.

El president del Govern central, en la seva compareixença, intentava  mostrar que està en plena forma, però no. Iniciava la seva intervenció parlant dels dos temes que estan marcant el seu Govern i el PSOE: del presumpte assetjament  sexuals que estan esquitxant de ple el seu partit aquests dies i dels casos de corrupció de la qual no n’és aliena. Del primer ha volgut deixar clar que “el compromís del Govern amb el feminisme és absolut”, tot i que reconeix els errors comesos, però hi afegeix “com tots”, per acabar sobre aquest tema afirmant que els avenços en matèria d’igualtat s’han assolit amb governs progressistes (es canvia governs d’esquerres per progressistes). El que no ha explicat és la tardança i la manca de resposta en els casos que ja es coneixen.

El segon, la corrupció. Sánchez deia que “el Govern i el meu partit han actuat amb contundència, amb transparència i no amb opacitat”. I podem afegir-hi que d’una manera molt lenta i amb la sospita que és poc creïble que tots els “companys” que l’han ajudat i acompanyat en el seu triomf per fer-se amb la secretaria general del PSOE (control també del partit) estiguin sent investigats: alguns han trepitjat la presó i d’altres encara hi són. Que dos secretaris d’organització (sala de màquines d’una organització) estiguin imputats en casos de corrupció diu ben poc d’ell. O té problemes de vista,  no s’assabentava del que feien, o senzillament ha mirat cap a una altra banda.

Sánchez té una flor on s’acaba l’esquena, així s’ha vist al llarg del seu mandat: surt de tots els embolics, tot i que aquest és gros. Els partits que li donen suport des de fora ho continuaran fent per por que governi el PP i entri a l’Executiu la ultradreta de Vox. Així ho han manifestat.

Fa pocs dies, Otegi, Bildu, va ser a Brussel·les per parlar amb Carles Puigdemont. El motiu no era cap altre que demanar-li que abaixi el to contra el Govern. Que les coses no estan com per tirar coets. Que el Govern està fent l’impossible perquè es compleixin els pactes amb Junts i, especialment, ajudar en el seu retorn.

Mentre que Sumar, que forma part del Govern, amb Yolanda Díaz de portaveu “immediata”, no va trigar gens (està molt nerviosa) a dir-li al president que havia de dur a terme una remodelació “profunda” del Govern per continuar-hi. Crec que va ser un escalfament, perquè alguns membres de la coalició, com Enrique Santiago, la desautoritzaven: no marxen del Govern, faltaria més. Cal resistir com sigui.

Per què el president del Govern central vol continuar a la Moncloa? I per què Feijóo té tanta pressa perquè convoqui eleccions? Ho demana des d’un dia després que se celebressin les anteriors. És molt senzill: el 2026 no serà un bon any per al PP, perquè diversos dirigents del partit passaran pel banc dels acusats després d’anys d’investigació. Són els casos Lezo, Kitchen i Gürtel. Estaran als mitjans de comunicació a partir del mes de maig i les coses pinten malament. Mentre que Sánchez pensa que això el beneficia. Feijóo s’haurà d’empassar la corrupció del seu partit. Sánchez no té pressa i Feijóo sí, tenint en compte que en aquests moments les enquestes els donen bons resultats: és l’ocasió d’anar a les urnes abans que esclatin les bombes dels judicis. Mentre que el “Govern progressista” ha de pensar que “any que passa, any que es guanya”. Així estan les coses en aquest moment, cosa que no vol dir que d’aquí a uns dies no es produeixi un gir de 360 graus.