El món entrarà al 2026 amb el fre de mà posat?

No falten motors al món —n'hi ha, i de potents— però ningú sembla tenir clar qui sosté el volant. Que el 72% dels economistes rellevants anticipi un afebliment de l'economia global no és una xifra més: és un senyal d'alarma. La combinació d'incertesa política, comerç interromput i una revolució tecnològica accelerada de la mà de la intel·ligència artificial està generant un clima on empreses, governs i ciutadans prefereixen esperar abans d'arriscar. I quan tots esperen, l'economia es refreda.

Aquest refredament, a més, no és homogeni. El creixement es fragmenta com el mateix ordre global. Mentre els Estats Units avancen amb pas curt i la Xina resisteix millor del que s'esperava, regions tradicionalment perifèriques com l'Orient Mitjà, el Nord d'Àfrica o fins i tot l'Àfrica Subsahariana comencen a mostrar un dinamisme que trenca vells prejudicis. El mapa econòmic ja no es divideix entre “centre” i “perifèria”, sinó entre els qui aconsegueixen adaptar-se a la nova realitat i els qui continuen atrapats en esquemes del passat.

El gran llast comú a escala mundial és el deute Cent bilions de dòlars de deute públic mundial no són només una xifra obscena: són el símptoma d'un model esgotat, on s'ha comprat temps a crèdit sense invertir prou en resiliència. El diagnòstic de l'FMI és clar: l'alt deute i el baix creixement és una combinació explosiva. I per als països en desenvolupament, el problema és encara més cru: un dèficit anual de finançament de tres bilions de dòlars que amenaça de fer inassolibles els seus objectius de desenvolupament. Ajustar els comptes públics és necessari, sí, però fer-ho sacrificant inversió i creixement seria cavar un forat més profund.

Les dades que sustenten aquest article es basen en el butlletí Economic Trends del Fòrum Econòmic Mundial, publicat aquest 16 de desembre de 2025. Aquest informe recull les conclusions de l'últim Chief Economists Outlook, una enquesta periòdica a economistes en cap dels sectors públic i privat, i incorpora a més anàlisis d'organismes internacionals com el Fons Monetari Internacional, amb l'objectiu d'oferir una visió agregada i prospectiva sobre els principals riscos i tendències de l'economia global.

A aquest panorama descrit fins ara s'hi suma el retorn del proteccionisme, una vella temptació en temps de por. Els aranzels es venen com a escuts defensius, però a la pràctica funcionen com a bumerangs: encareixen els productes, provoquen represàlies i fragmenten encara més un comerç global ja tensionat. No és casual que més del 80% dels economistes prevegi una acceleració de la fragmentació geoeconòmica. En aquest joc, ningú hi guanya; només es reparteix el cost entre consumidors i empreses.

I, no obstant això, enmig d'aquest paisatge gris apareix la intel·ligència artificial com a promesa i amenaça al mateix temps. El fet que el 68% dels experts esperi un impacte comercial disruptiu immediat revela tant esperança com ansietat. La IA pot impulsar productivitat i creixement, però també agreujar la bretxa de les desigualtats si es deixa únicament en mans dels seus creadors. Perquè la pregunta clau no és si la IA canviarà l'economia —això ja està decidit— sinó si els governs i les institucions seran capaços d'acompanyar aquest canvi amb regles, inversió i visió a llarg termini.

El món necessita un lideratge capaç de gestionar la transició: menys deute i més inversió intel·ligent; menys murs comercials i més cooperació; menys por a la tecnologia i més polítiques perquè els seus beneficis siguin redistribuïts. El perill no és un món en transformació, sinó un de paralitzat, on ningú s'atreveix a prendre les decisions necessàries.