El Mundial 2026, només pels rics?

En temps no tan llunyans, el futbol era utilitzat pel Govern per tapar temes conflictius (tot i que, tenint un dictador com a governant, era força difícil). Tot i així, hi havia gent que es “movia” per acabar amb la dictadura. Quan els dimecres TVE emetia un partit de futbol, les persones més compromeses políticament sabien que el motiu era tenir entretinguda la població perquè s’oblidés dels temes importants.

Si Marx hagués nascut uns quants anys més tard, la seva famosa frase “la religió és l’opi del poble” hauria canviat la paraula religió per futbol. La religió, tot i que ha tornat a renéixer (no massa), ha estat substituïda pel futbol. No hauria de ser una cosa dolenta, senzillament perquè és un esport brillant que arriba a les aficions amb tanta intensitat que les fa vibrar; fins i tot aconsegueix abstraure-les de tot amb la passió i l’addicció que desperta. És clar que el futbol ha deixat, en gran mesura, de ser esport per convertir-se en un negoci molt lucratiu, no només per als jugadors, sinó també per als clubs i les organitzacions: FIFA, UEFA i federacions… i fins i tot per als trilers que compren i venen partits, que n’hi ha. És un món no gaire clar, on la transparència del que succeeix, en massa casos, brilla per la seva absència.

L’any vinent se celebrarà als Estats Units, el Canadà i Mèxic el Mundial de Futbol, per a major glòria del president Donald Trump, gràcies als desitjos del seu gran amic Giovanni Infantino, president de la FIFA, l’organisme que el promou. El president Infantino és un personatge molt especial. Ha tingut l’habilitat de ser president de la FIFA i anteriorment secretari de la UEFA. No està gens malament. Alguns afirmen que és un mag de les finances: treu diners (petroli) de sota les pedres. Va ser el gran artífex del Mundial 2022 de Qatar (conegut com el Mundial de la vergonya), que va despertar tantes crítiques per l’elecció del país, on els diners sobren però manquen, en gran quantitat, llibertat i drets humans. La construcció de les infraestructures va costar la vida a 6.500 persones, segons dades dels països d’origen dels difunts.

Cap país va obrir la boca, les seleccions hi van participar i, com és sabut, “els diners ho poden i ho tapen tot”. El Mundial de Qatar, amb una gran inversió de l’emirat, va servir per rentar la cara del règim. No els va importar gastar una milionada en l’organització: els diners els sobren i els falta humanitat. Al president de la FIFA, que va ser atès com un rei durant mesos a Qatar, no li van importar les queixes de les organitzacions que havien denunciat la situació. Com que la jugada li va sortir bé a Infantino, per al 2034 (el 2030 es jugarà a Espanya, Portugal i el Marroc) la seu escollida serà l’Aràbia Saudita, un altre model de “democràcia” i respecte dels drets humans. Tampoc no passarà res: encantats d’aconseguir els petrodòlars i mirar cap a una altra banda.

Però tornant a l’any vinent, el Mundial del 2026, que serà espectacular a priori —d’això ja se n’ocuparà Trump perquè sigui el millor fins ara—, ja ha generat polèmica quan s’han conegut els preus de les entrades. Es pretén que sigui un campionat només per a rics? Així ho sembla, tenint en compte els preus que en un principi s’havien anunciat, només a l’abast dels qui tenen molts diners. Davant les crítiques, la FIFA ha hagut de fer retocs: per a la inauguració poden anar dels 2.000 als 4.000 dòlars, sense oblidar la revenda. Infantino afirma que poden baixar per a les diferents fases (entre 120 i 265 dòlars). El que està clar és que preus assequibles no ho són, tenint en compte que els aficionats d’altres països han de pagar-se el transport, l’hotel i el menjar.

El Mundial del 2026 és un esdeveniment ple d’incògnites, diferències i crítiques, sense preus populars per als milions d’aficionats que creuen que el futbol és un “esport”, però la realitat és que, per a uns altres —els menys—, és el gran negoci. Tot i així, emprant la màxima de l’Imperi Romà, traduïda als temps actuals, “pa i circ”, és en això en què s’ha convertit el futbol. Per a això, les televisions serviran als qui no puguin assistir-hi “en viu i en directe”, però no deixa de ser “pa i circ” per al poble i el gran negoci per als seus dirigents.