El terrible nadal veneçolà amb la major crisi socioeconòmica de la seva història

La crisi econòmica veneçolana actual continua sent la més profunda de la història moderna, caracteritzada per contrastos extrems i un deteriorament persistent de la qualitat de vida de la majoria, convertint així el període nadalenc en el més trist i dramàtic dels darrers anys.

Tot i que el país va sortir tècnicament de la hiperinflació el 2022, l’economia actual continua atrapada en un cicle d’alta inflació i paràlisi estructural que els experts qualifiquen com un any d’estancament o contracció.

Segons els principals indicadors macroeconòmics, la inflació va tancar amb una taxa anualitzada propera al 230%, que, tot i ser inferior als milions per cent dels anys anteriors, continua sent la més alta de la regió, destruint constantment el poder adquisitiu.

Per la seva banda, el Producte Interior Brut (PIB), després d’una caiguda acumulada del 80% entre el 2013 i el 2021, es projecta ara amb una davallada d’entre el 2% i el 4%, a causa de la inestabilitat política i la reducció de la demanda interna.

Addicionalment, en una economia que està dolaritzada, el tipus de canvi oficial i el paral·lel han mostrat una bretxa creixent (superior al 30%), fet que pressiona els preus a l’alça, dificulta les operacions comercials i redueix la capacitat de compra de la gent comuna.

Com a conseqüència, la pobresa continua augmentant i la bretxa de desigualtat és avui una de les més marcades del continent.

Les dades disponibles, més enllà del que percebem quotidianament, indiquen que la pobresa extrema ha assolit el 53% de la població, que aquest Nadal i probablement també l’any vinent serà incapaç de cobrir la cistella bàsica alimentària. En total, el 82% dels veneçolans viu avui per sota del llindar de la pobresa general.

El salari mínim oficial continua estancat en nivells simbòlics (entre aproximadament 0,5 i 2 dòlars mensuals), mentre que l’ingrés mínim integral procedent dels bons que atorga el govern a través del Sistema Patria (que només arriben a una part de la població, principalment als membres actius del partit de govern, el PSUV) amb prou feines arriba als 100-130 dòlars, cobrint només el 25% de la cistella alimentària bàsica, que se situa al voltant dels 550 dòlars.

La situació és d’una magnitud tal que la mateixa ONU assenyala que 7,6 milions de persones dins del país necessiten assistència humanitària urgent en salut, alimentació i serveis bàsics.

Per acabar-ho d’adobar, la situació dels serveis públics a Veneçuela continua marcada per una profunda bretxa entre la gestió estatal, que informa d’avenços en infraestructures, i l’experiència quotidiana dels ciutadans, que afronten fallades cròniques i un procés de “privatització-dolarització de facto”.

El servei elèctric, per exemple, continua sent el més crític, amb una estabilitat molt fràgil. Els plans de racionament persisteixen i gairebé tot el país, inclosa ara la ciutat de Caracas, que abans no patia talls de subministrament, sofreix interrupcions diàries que poden durar de 4 a 10 hores.

El mateix passa amb el subministrament d’aigua potable (de molt mala qualitat), l’accés al qual és intermitent i depèn cada cop més de solucions privades. En aquest sentit, estudis d’ONG especialitzades indiquen que la majoria de les llars rep aigua per canonada només uns pocs dies a la setmana (o fins i tot al mes) i, davant la manca de subministrament constant, ha crescut el mercat de camions cisterna i la instal·lació de pous profunds privats en zones residencials i comercials. La instal·lació i els costos de manteniment de dipòsits domèstics i la compra de garrafes d’aigua potable representen una despesa significativa per a les famílies.

I és que les institucions oficials responsables del servei d’aigua duen a terme aturades programades freqüents per al manteniment correctiu de les xarxes de subministrament, que acumulen dècades de desinversió.

Un altre aspecte rellevant de la creixent crisi socioeconòmica veneçolana és el que fa referència al sistema de salut pública.

A finals del 2025, el sistema sanitari es troba en una situació d’“emergència humanitària complexa persistent i agreujada”.

Malgrat les promeses d’“ofensives de salut” fetes pel govern, les dades de l’Enquesta Nacional d’Hospitals (ENH) i d’altres ONG com Provea indiquen que el col·lapse estructural es manté en nivells crítics: s’estima que prop del 75% dels quiròfans dels hospitals públics no funcionen regularment per manca de manteniment, recanvis o aire condicionat; en el 91% dels hospitals públics, els pacients han de comprar pel seu compte tot el material necessari per ser atesos (des de guants i gases fins a anestèsia i reactius per a proves de laboratori). El cost mínim d’una cirurgia bàsica ambulatòria pot superar els 1.000 dòlars, en un país amb salaris estancats; a més, la manca d’aigua constant i els talls elèctrics afecten directament la higiene i el funcionament dels equips de suport vital; i, finalment, la migració massiva ha deixat un buit difícil d’omplir als hospitals, i es calcula que s’ha perdut més del 70% del personal d’infermeria i mèdic especialitzat, especialment en àrees com oncologia, cardiologia i pediatria. Això ha provocat el tancament de serveis sencers i llargues esperes de mesos o anys per a consultes d’especialitat o intervencions electives.

A tot això cal afegir el fet que aquells que no poden esperar en el sistema públic i recorren al sector privat afronten altres reptes: consultes privades amb costos d’entre 40 i 160 dòlars, i cirurgies complexes que poden costar desenes de milers de dòlars, a més del desabastiment de medicaments per a malalties cròniques (diabetis, hipertensió, diàlisi, malalties cardíaques o càncer), que se situa avui en el 36,9%.

Però això no és tot. El sector del transport afronta una paràlisi tècnica per manca de recanvis i finançament, de manera que entre el 35% i el 40% de la flota de transport públic urbà està fora de servei, mentre que la resta pateix l’escassetat de combustible. Tot i que a Caracas la situació és més estable, a l’interior del país persisteixen les cues per proveir-se de gasolina i dièsel, afectant tant el transport de passatgers com el de càrrega d’aliments.

Finalment, i malgrat un lleuger increment de la inversió privada, especialment en la instal·lació de fibra òptica, el sector de les telecomunicacions i d’internet de qualitat queda limitat a aquells que poden pagar tarifes en dòlars (entre 30 i 60 mensuals), deixant els sectors populars dependents de l’empresa estatal (CANTV), els serveis de la qual són molt deficients.

Així doncs, el lector ja es pot imaginar el drama del Nadal que estem patint els veneçolans, unit a la incertesa dels desastres que ens esperen el nou any, mentre no es produeixi un “canvi de règim”.