La dignitat de les 'víctimes sense fronteres'

Per aconseguir un futur millor que no exclogui ningú, cal comptar amb l’encert i l’eficàcia de la lluita contra una amenaça a la integritat de les nostres vides: l’extremisme violent, que recorre a la violència ja sigui invocant la tribu, la religió o la política. Com a professor, m’incumbeix la tasca de com educar sobre els danys de la radicalització, no detallant tant les causes com els efectes.

El passat 18 de desembre es va celebrar a l’Ateneu de Madrid un acte organitzat per COVITE: una trobada internacional amb víctimes del terrorisme de diferents països, titulada “Memòria, veritat, justícia i dignitat de víctimes sense fronteres”.

Hi ha enregistrament disponible en el següent enllaç:

Victimes d’atemptats terroristes de tot el món es van reunir aquell dia per compartir les seves experiències, tant dels fets que van patir com de les vivències del seu dol, amb la idea de trobar un terreny comú on entendre’s, més enllà de les diferències que els seus verdugos mantenen entre ells. Cal parlar i escoltar, no només per desahogar-se, sinó per aprendre i construir alguna cosa positiva a partir de la ràbia natural.

Davant un fenomen global, convé encertar amb una resposta global, adaptada, per descomptat, a les diferents realitats i contextos. En aquest acte van intervenir persones de Pakistan, Camerun, Jordània, Somàlia, Noruega, Argentina, Filipines i Espanya. Totes van coincidir en la necessitat d’espais segurs de suport institucionalitzat i d’assistència a les víctimes, així com una legislació reparadora. Es van projectar testimonis gravats de víctimes de l’atemptat a la revista Pappus el 1977, de la massacre de l’11-M i de l’atemptat gihadista a les Rambles barcelonines.

Fàtima, de Pakistan, va insistir en la necessitat de crear una relació compassiva entre les víctimes i la societat. Configurar una xarxa per sortir de la closca del patiment, incorporar experts i renovar els vincles socials trencats per la violència terrorista. Un procedir diari obert a l’esperança, malgrat que el món d’aquestes persones s’ensorrés en un instant. I la possibilitat d’un objectiu especialment positiu per a les víctimes: convertir-se en educadors. Aprendre per ensenyar, amb una mentalitat de treball comunitari orientat especialment als més joves.

El lema “Que l’amor vença l’odi” estimula a transformar el dolor i a dotar-se de paciència i coratge. Quan s’està reclòs en la desesperança i subjecte a atacs de pànic ocasionals, apareix la necessitat imperiosa de desenvolupar fortalesa per sobreviure i respirar. Tal com va dir la representant filipina, cal escapar de la pornografia del desastre, una afició molt estimada pels mitjans de comunicació.

En resum, cal cultivar sense descans la memòria, la veritat, la justícia i la dignitat de les víctimes, sigui d’on sigui, sense tenir en compte fronteres ideològiques o geogràfiques. Ens va la vida a tots.