El xou diari de l'emperador Donald Trump, cada dia més delirant

L’espectacle Trump, com si es tractés d’una telenovel·la, manté el món pendent cada dia d’un nou capítol que no deixa ningú indiferent. És més, la preocupació va en augment davant les barbaritats que deixa anar per la boca i unes decisions que cada vegada alarmen més per la seva perillositat. El president nord-americà està a punt de complir 80 anys, i sembla que les neurones ja fa temps que li patinen. No és un problema d’edat (hi ha eminències amb més anys), és un problema que la vida que ha portat li està passant factura.

El que és preocupant és que el seu poder com a emperador del món, títol que s’ha atorgat ell mateix, està capgirant el globus terraqüi, amb un comportament en què les úniques lleis que respecta són les seves, unipersonals. Està per damunt de tot. És normal la seva conducta? És patològica, i només cal mirar atentament el seu rostre, els seus gestos, a més de les seves paraules. Segur que algun especialista en la matèria té més arguments per qualificar el tipus de patologia que arrossega.

Trump és una persona vanitosa i mesquina (motius psicològics darrere les seves accions?), però és ingenu pensar que les exigències del seu enorme ego es veuran satisfetes només amb victòries simbòliques. No dissimula gens ni mica la seva ambició desmesurada, emulant el gaudi que tenia Maduro, qualificat d’irresponsable, que consistia a: enriquir primer la seva família; després els seus col·laboradors, pocs i més lleials; intimidar els seus oponents polítics (la majoria a la presó o a l’exili); emmordassar els mitjans de comunicació; i omplir els carrers de matons armats per mantenir sota la por els ciutadans que no combreguen amb la seva dictadura.

Trump i Maduro tenen moltes coses en comú. L’únic que li ha faltat al president nord-americà (encara que ho va intentar amb el cop d’Estat al Congrés per part dels seus seguidors) és fer un tupinada a les anteriors eleccions, que segons ell li havien robat els demòcrates. Ho va dir amb una desvergonya aclaparadora, tenint en compte que governava i tenia tots els ressorts del poder. Tanmateix, pel camí que porta, és possible que passi a les pròximes eleccions intermèdies, cosa que podria condicionar la segona part del mandat de Trump.

Trump, l’emperador per a uns, el pinxo de classe de nen ric repel·lent que pensa que tothom és el seu vassall, no va tenir cap problema a burlar-se d’Emmanuel Macron, que segons ell li va dir: “M’encantaria fer el que tu vulguis, Donald, si us plau!”. Declaracions que, per descomptat, no han agradat gens ni mica al president francès, qui juntament amb el president d’Alemanya ha condemnat durament la política exterior nord-americana en aquest mandat, afirmant respectivament que Washington estava “trencant les regles internacionals” i que, per això, el món corre el risc de convertir-se en una “cau de lladres”.

Com si no en tingués prou de ficar-se amb Macron, aprofitant l’aniversari de l’assalt al Capitoli per part dels seus seguidors (arran de la seva crida), en una posada en escena amb sis banderes nord-americanes es mofava amb menyspreu dels atletes transgènere. No cal oblidar que Trump és un personatge masclista, racista i homòfob. Ho és dins i fora del país. És indignant la seva declaració sobre les persones pro-Maduro que s’havien manifestat a Nova York per demanar la llibertat del seu ja expresident: per a “l’emperador blanquet”, “són els més lletjos que he vist a la vida”. Deu ser perquè la majoria no són “blanquets com ell”; només cal veure el color dels membres del seu govern, algun descendent de cubans, com Marco Rubio, però evidentment “blanquet”.

Trump, en una entrevista a The New York Times, va declarar que el seu poder com a comandant en cap està limitat només per “la seva pròpia moralitat”, deixant de banda el dret internacional i altres controls sobre la seva capacitat d’utilitzar el poder militar per atacar, envair o coaccionar nacions d’arreu del món: “No necessito el dret internacional”. Això deixa ben clar que està desfermat: si vol alguna cosa, la tindrà.

La política, tant nacional com internacional, és una guerra de tots contra tots. El declivi del que fins ara es coneixia com “l’ordre basat en regles” ha saltat pels aires gràcies al piròman Trump, l’objectiu del qual no té res a veure amb salvar la democràcia, sinó amb amassar fortuna. La democràcia i les dictadures li importen un rave: amassar fortuna, col·locar gent de la seva absoluta confiança i continuar exprimint els països que considera els seus vassalls. Compte amb Mèxic, Cuba, Colòmbia i la resta, als quals ja fa uns dies que va avisant. Com deia Antoine de Saint-Exupéry: “Per als vanitosos, tots els homes són admiradors”.