Tornar als orígens

El 2 de maig de 1879, un grup d’unes 25 persones d’orígens molt diversos es va reunir al bar restaurant Casa Labra de Madrid per fundar el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE).

Són, doncs, gairebé 150 anys d’existència i, com és fàcil suposar, en tot aquest temps al PSOE han vist de tots colors. No obstant això, ha existit un fil conductor que, al meu entendre, amb totes les llums i ombres que es vulgui, ha permès que l’organització arribi fins als nostres dies en plenes facultats. I és que, com es diu en el document fundacional: “el partit és una organització política de la classe treballadora i dels homes i dones que lluiten contra tot tipus d’explotació, aspirant a transformar la societat per convertir-la en una societat lliure, igualitària, solidària i en pau, que lluita pel progrés dels pobles”.

Amb el pas dels anys, el partit es va consolidar i, tant durant la Segona República com durant la Guerra Civil, tot i les fortes turbulències internes, va desenvolupar un rol fonamental, però en arribar la dictadura va ser brutalment reprimit. No obstant això, amb la recuperació de la democràcia al nostre país, i des de la Transició, ha estat sempre al nucli dur de totes les transformacions que han convertit Espanya en una de les democràcies liberals més avançades del món i amb un Estat del benestar dels més desenvolupats.

El 2018, el secretari general, Pedro Sánchez, va presentar i guanyar una moció de censura que va permetre als socialistes tornar al Govern central d’Espanya. Des de llavors, amb diverses variants, el PSOE és el soci majoritari i eix vertebrador dels successius governs que s’han format en els últims 7 anys amb altres partits d’esquerres.

En tot aquest temps, s’han posat en marxa més mesures d’ajuda i desenvolupament social que mai abans havia dut a terme cap altre executiu. A més, ha hagut d’afrontar més situacions anòmales que qualsevol altra administració; només cal recordar, a mode d’exemple, la pandèmia de la Covid-19, el volcà de La Palma, la invasió d’Ucraïna o el genocidi de Gaza. Alguns d’aquests factors van disparar la inflació de manera alarmant, per la qual cosa el Govern central va haver d’actuar de manera quirúrgica per evitar mals majors. Qui no recorda l’excepcionalitat ibèrica en matèria energètica, els 20 cèntims d’ajuda per litre de combustible durant nou mesos, o la subvenció al transport públic que encara està en vigor, entre altres iniciatives.

D’altra banda, l’atur ha estat sempre el taló d’Aquil·les de tots els governs i, malgrat això, ara tocam els 22 milions d’afiliats a la Seguretat Social. A més, ha disminuït de manera dràstica la precarietat en l’ocupació, des que es va aprovar la reforma del mercat laboral.

El país, en termes macroeconòmics, va com un tret i fa temps que som l’economia que més creix de la zona euro. El Financial Times va dedicar fa setmanes un editorial elogiós a la nostra economia, qualificant-la com la “més destacada” d’Europa. I és que al setembre, les grans agències de qualificació de riscos, com S&P, Fitch i Moody’s, que posen nota als països segons la seva capacitat de pagar el deute, van elevar la qualificació a la lletra A, zona noble en la qual no estàvem des de la debacle immobiliària. Tot i que és just reconèixer que aquesta bonança no acaba de traslladar-se a la vida quotidiana dels ciutadans.

Espanya és respetada i escoltada a Europa i en els fòrums internacionals en què participa, mentre que el Govern central de Pedro Sánchez és un dels últims bastions de la socialdemocràcia que es mantenen en peu.

En aquest context, davant la incapacitat manifesta de l’oposició per teixir una alternativa sòlida i creïble, la dreta, els posfranquistes i una part de l’alta judicatura han optat per oposar-se a aquest Govern central per terra, mar i aire fins a enderrocar-lo amb tots els mitjans al seu abast, que no són pocs. En opinió d’aquests descerebrats, el fi justifica els mitjans. Per tant, tant els fa que les seves armes siguin legítimes o no; la qüestió és posar fi a aquesta etapa de desenvolupament i progrés social que estem vivint des que tenim un Executiu de coalició i progressista.

Aquesta obsessió, gairebé malaltissa, per enderrocar un govern pel simple fet de ser d’esquerres, hauria estat catastròfica si no fos perquè al PSOE han aflorat alguns casos de presunta corrupció i assetjament sexual protagonitzats per individus molt prominents dins l’organització que, no només han defraudat la confiança dipositada, sinó que també han fet deixació de les seves responsabilitats i, el que és pitjor: alguns han ficat la mà a la caixa dels diners públics, mentre que altres, abusant dels seus càrrecs, han volgut obtenir favors sexuals de les seves subordinades; i, és clar, amb aquestes actituds han fet jaque a la continuïtat del projecte.

Davant aquesta greu situació, s’imposa fer un reset i tornar als orígens, recuperant l’esperit d’aquells homes que es van reunir a Casa Labra.

Cada organització és molt lliure d’imposar als seus afiliats aquelles normes de conducta que consideri oportunes, i militar en un partit polític és un acte totalment lliure; en conseqüència, s’ha de ser conscient i saber a què un es compromet. Per tant, no estaria de més que el partit socialista exigís als seus militants, especialment a aquells que tenen responsabilitats orgàniques i/o públiques, que, a més de fer seus els postulats de Pablo Iglesias i els seus companys de viatge ideològic, visquin amb honestedat, intervinguin correctament en la vida política i no busquin el benefici propi a costa del perjudici aliè.

Ser soci d’una entitat, posem per cas, esportiva, és totalment respectable (faltaria més), però no és el mateix que militar en el partit socialista, que hauria d’entendre’s com una filosofia de vida, i això implica acceptar unes fórmules de procedir determinades. Per tant, no és de rebut defensar uns principis i, quan calgui, practicar justament el contrari. Decididament, no.