Trump, el mateix que Putin; comparteixen una idèntica visió imperialista

Ja se sap que gairebé res és per sempre. Que la vida, els acords, els pactes són cíclics. Especialment aquells en què els interessos d’uns pocs (fins i tot d’una sola persona) s’interposen al bé comú. Sempre hi ha exemples per demostrar la pràctica (la teoria és una altra cosa) i ara, en un sol any, el president dels EUA, Donald Trump, vol posar el món en un carreró sense sortida de difícil solució. Especialment perquè, quan el seu diàleg consisteix en la imposició, el cop a la taula del Despatx Oval i l’imperialisme més ranci són les premisses del nen malcriat.

Amb tot el que està passant en l’escenari generat per Trump, amb aquest afany expansionista per la força i contra la voluntat dels agredits, pel que fa a Europa, la pregunta que es fan els països de la Unió Europea és: els EUA són adversaris d’Europa? Crec que l’adversari no és el país, sinó el seu president, Trump, que, tot i haver estat elegit en unes eleccions, s’ha tornat un autoritari.

Fa ja 80 anys que la relació transatlàntica ha reestructurat la política exterior i la majoria dels països europeus han deixat que s’estableixi una relació de dependència respecte als EUA per a la seva seguretat. Ara, passades aquestes vuit dècades, sembla que té greus esquerdes que evidencien una ruptura si algú no ho remeia abans. La relació transatlàntica va crear una arquitectura de col·laboració entre els països europeus i els Estats Units per establir un ordre internacional liberal. L’interès a defensar i mantenir aquest ordre fins ara ha donat lloc a una estreta aliança a nivell polític, econòmic, militar i estratègic. Aquesta relació transatlàntica és una artèria principal de l’economia mundial. La UE i els EUA representen conjuntament gairebé el 30% del comerç mundial de béns i serveis i el 43% del producte interior brut. Tot això no li interessa a l’imperialista Trump. És més, està menystenint constantment la UE, com qui se sent l’amo absolut.

Tot això està passant perquè Trump, igual que Putin, comparteixen la mateixa visió imperialista: consideren que la seva seguretat s’ha de basar en relacions de dominació i, per això, la construcció europea és un obstacle per a aquesta ambició desmesurada, ja que pot impedir-los establir el seu domini, país per país. El que és meridianament clar és que Europa s’ha de fer valer: ha de trencar els seus vincles de dependència amb els Estats Units, en particular pel que fa a la seva seguretat i a les seves infraestructures essencials. Europa s’ha de preparar des d’ara per a un agreujament del conflicte amb els Estats Units, especialment pel que fa a la política de sancions contra Rússia, on corre el risc d’una col·lisió frontal amb Washington.

La mostra apareixia no fa tantes dates, quan la UE va acordar concedir un préstec de 105.000 milions, després que els líders del bloc no assolissin el consens sobre destinar els actius russos congelats i donar-los a Ucraïna per costejar les despeses de la guerra. Trump es va oposar a donar aquests fons a Ucraïna. Defensava el seu “amic” Putin, que està en el joc brut, encara que juguin a despistar públicament.

Trump és un problema per a Europa (i per al món, evidentment, també), però no els Estats Units. Ha obtingut menys del 50% dels vots i l’atlantisme continua sent fort entre molts republicans, així com entre els demòcrates, que podrien recuperar la Cambra de Representants aquesta tardor, a les eleccions intermèdies. Ningú dubta que aquests anys seran complicats, però són molts els votants de Trump que estan disposats a votar els demòcrates, que tornaran, i no es pot oblidar que bona part de la societat civil nord-americana és proeuropea.

Pensant en el que pugui passar amb Trump, que està ficat en 20 batalles “bèl·liques”, quan en la seva campanya prometia tot el contrari, Europa haurà de garantir la seva pròpia seguretat i defensar els seus valors i interessos. Cal ja una Europa més forta, independent i cohesionada: l’Europa com a potència, sense tutelatge.

Amb la possible invasió de l’exèrcit de Trump a Groenlàndia (amb el permís de bona part dels republicans que no hi estan d’acord, més els demòcrates que tampoc), diversos països ja hi han enviat soldats. Cal veure què farà l’OTAN, especialment el seu secretari general, Mark Rutte, una persona que no estarà disposada a enfrontar-se a Trump, a qui fa la gara-gara cada vegada que és amb ell.