Finançament autonòmic a la carta

Algú que desconegués la situació de polarització i crispació política que estem vivint al nostre país, es quedaria estupefacte en saber que el primer partit de l’oposició (PP) menysprea 21.000 milions d’euros, dels quals el 70% arribaran a les comunitats autònomes que ells governen. La qüestió és que l’Executiu proposa un nou sistema de finançament autonòmic que ha treballat amb un dels seus socis i no l’ha negociat amb els populars. Aquest hipotètic ciutadà tampoc entendria que un altre partit (Junts) rebutgi que a la seva comunitat arribin uns 4.700 milions més d’euros perquè el pacte no és una rèplica del concert basc, com ells pretenien.

Així està la política a Espanya. Per això, el Consell de Política Fiscal i Financera que es va celebrar el passat 14 de gener va ser especialment àrid. Catorze comunitats, incloses dues socialistes, de les quinze que hi assistien es van mostrar contràries a la proposta; només Catalunya es va alinear amb els plantejaments de la ministra d’Hisenda, María Jesús Montero.

Els actors polítics i experts en economia que han gestat el pacte han treballat amb la idea que l’acord sigui extrapolable a altres comunitats. De totes maneres, les autonomies que ho desitgin es podran acollir al nou sistema de finançament, mentre que les que ho prefereixin podran quedar-se amb el sistema vigent; és a dir, el Ministeri d’Hisenda posa sobre la taula un finançament a la carta.

És evident que quan, en un principi, es va utilitzar l’expressió “finançament singular”, ningú volia menysprear ningú ni escamotejar res, simplement es buscava un títol d’impacte i fàcil de retenir. Com diu l’adagi oriental conegut: “no importa que el gat sigui blanc o negre, el que importa és que caçi ratolins”, aquesta és la qüestió: desbloquejar un assumpte de vital importància per a tots els ciutadans perquè amb aquests recursos es financen serveis com la sanitat, l’educació o els serveis socials i que està encallat des del 2014; alguna cosa que el PP de Mariano Rajoy, amb una majoria absolutíssima, no va fer.

Els motius d’aquest rebuig cal buscar-los més en el moment polític que estem vivint, en com s’ha elaborat el nou sistema i qui va anunciar la bona nova, i no tant en el model de repartiment en si. I és que fins i tot el director de la Fundació d’Estudis d’Economia Aplicada (Fedea), Ángel de la Fuente, que ha posat en dubte diversos aspectes del nou sistema, reconeix que aquest repartiment dels recursos serà més equitatiu que l’anterior, però clar, la dreta, que està obsessionada amb enderrocar el Govern, no pot admetre que els de Pedro Sánchez facin alguna cosa bé, que ho hagin consensuat amb ERC i, a més, que l’anunciés a principis de gener el president d’aquesta formació, Oriol Junqueras, que és una mena d’Anticrist del nacionalisme espanyol.

No obstant això, si fem números, veurem que Hisenda, a través de diverses modificacions tributàries de calat, posa sobre la taula uns recursos de 21.000 milions d’euros anuals a repartir entre les comunitats de règim comú. L’objectiu és injectar liquiditat a les arques de les autonomies; així totes les comunitats augmentaran el seu finançament en termes absoluts. No obstant això, la situació es complica quan canvia la posició relativa de cada territori.

En termes absoluts, serà Andalusia la que rebrà més diners, un muntant de gairebé 5.000 milions d’euros. Tanmateix, Catalunya percebrà 507 euros més per habitant, seguida molt de prop per la Comunitat Valenciana, amb 496 euros, i per Múrcia, amb 468 euros addicionals. També registren increments significatius les Illes Balears (450 euros extra), Madrid (409 euros) i Andalusia (367 euros).

Aquesta pluja de milions és possible per l’augment de la participació de les comunitats en l’IRPF i l’IVA, i això permet elevar de manera substancial la capacitat de despesa de la majoria dels territoris. No obstant això, no totes les autonomies participen del repartiment en les mateixes condicions. Algunes com Cantàbria, La Rioja, Extremadura o Castella i Lleó ―beneficiades pel sistema vigent― no obtenen cap guany. El nou model no preveu millores per a elles. Per evitar greuges comparatius, Hisenda ha previst unes compensacions específiques que corregeixin la més que possible pèrdua d’ingressos. El Govern calcula que aquestes compensacions s’aplicaran a Cantàbria i Extremadura, però no a Castella i Lleó i La Rioja perquè, tot i això, és molt probable que augmentin, encara que no massa, el volum dels seus recursos.

Amb tot, la ministra, María Jesús Montero, ha volgut curar-se en salut i ha ofert a totes les CCAA la possibilitat de dur a terme reunions bilaterals per perfeccionar el model. Així mateix, el tràmit parlamentari que ha de permetre aprovar una llei que faci que aquest nou model sigui una realitat serà llarg, i allà els partits podran presentar les esmenes que considerin que milloren el text i es conjuguen amb els seus interessos. La geometria parlamentària a la qual ha de recórrer el Govern per tirar endavant les seves iniciatives fa, més que possible, que els grups puguin plantejar exigències que en altres circumstàncies serien impensables. Així és la política.

I per tancar el cercle, sempre quedarà la possibilitat per a aquelles autonomies que amb el nou sistema es considerin infrafinançades de quedar-se amb el model actual. És a dir, l’Executiu ha decidit passar del “cafè per a tothom” —tan denostat per alguns— al finançament a la carta.

La situació està complicada. Núñez Feijóo ha instat el president a retirar la proposta i posar el comptador de la negociació a zero, cosa que tothom sap que no passarà, i és que al PP pensen que utilitzar el finançament autonòmic per atacar el Govern en les eleccions que s’acosten (Aragó, Castella i Lleó i Andalusia) els pot donar jugosos beneficis electorals. Per tant, sembla que la negociació que oferia la ministra Montero haurà d’esperar.