Trump primer, Amèrica després

Aquests dies, la ciutat suïssa de Davos s’ha convertit en el centre del poder econòmic, polític i social del món. Tota l’atenció està posada en el Fòrum Econòmic Mundial, en el qual intervindran líders mundials. Aquesta trobada arriba en un moment realment tens, preocupant i de ruptura de les lleis internacionals, dels acords entre països que sempre s’han respectat, tot i no estar exempts de tensions en alguns moments, i que ha desmantellat l’ordre internacional que ha estat vigent des de la Segona Guerra Mundial. Ha amenaçat l’OTAN. S’ha retirat d’organitzacions internacionals, inclòs el tractat climàtic de l’ONU, passant per la Carta de les Nacions Unides en envair Veneçuela.

Tot plegat ha estat obra dels capricis del president dels Estats Units, Donald Trump, els límits del qual se’ls imposa ell mateix. Per a ell, els valors són els que li reporten les seves empreses, que en tan sols un any de govern s’han vist incrementades, i de quina manera. Segons el Consell Editorial de The New York Times, Trump s’ha beneficiat del seu retorn a la Casa Blanca amb una quantitat de 3.000 milions de dòlars, cosa que significa una xifra equivalent a 16.822 vegades l’ingrés familiar mitjà del seu país. Aquestes són les xifres que es coneixen, però n’hi ha d’altres que se sospita que estan ocultes. L’avarícia de Trump no té límits, és insaciable. Perquè li gestionin les finances compta amb l’ajuda inestimable de part de la seva família, a qui té com a “empleats” al seu govern i com a recaptadors en els seus viatges.

L’eslògan que utilitza amb tanta freqüència, “Primer Amèrica”, el que vol dir és que el primer és ell, perquè Amèrica és seva. L’escàndol dels seus guanys li és ben igual; intenta distreure l’opinió pública amb les seves batalles externes, de sobres conegudes, i amb els seus exabruptes, que fan enrojolar bona part dels nord-americans.

La seva manca de respecte el porta a publicar els correus que li envia qualsevol president, com ha passat fa tan sols dos dies, quan va publicar el que li havia enviat el president Macron. O la carta que va enviar diumenge passat al primer ministre noruec, Jonas Gahr Støre, en la qual li deia que les raons per les quals pressiona per adquirir Groenlàndia són que no li va ser atorgat el Premi Nobel de la Pau després d’aturar vuit guerres i més, i que “ja no sento l’obligació de pensar exclusivament en la pau, tot i que sempre serà predominant, sinó que ara puc pensar en el que és bo i apropiat per als Estats Units d’Amèrica”; és a dir, no ha deixat mai de pensar en els seus negocis. És normal que tot un president dels EUA actuï d’aquesta manera de nen ric malcriat? Qualsevol president normal no, però ell no és normal.

El president Trump ha aprofitat la seva intervenció al Fòrum Econòmic Mundial, un dia després del primer aniversari del seu retorn al govern, per presumir davant les elits del que ha qualificat com “el miracle econòmic” i, de passada, ha mostrat la seva preocupació perquè Europa “no va pel bon camí”. També ha assenyalat que altres països podrien millorar molt la seva situació si seguissin l’exemple dels Estats Units, ja que, segons ell, “certs països d’Europa ja no són reconeixibles”. Afegim-hi que perquè no volen deixar-se humiliar com ho estan fent d’altres. Europa sempre ha estat un aliat important dels EUA, al qual se li ha tingut respecte.

Europa, des de fa uns anys, afronta reptes importants: una migració significativa, una sobreregulació i el gran problema que suposa l’auge dels partits d’extrema dreta, als quals, per cert, ell dona suport públicament cada vegada que té ocasió. Són molts els estadistes i presidents nord-americans que han sabut la importància del pacte entre els Estats Units i Europa, i mai haurien pensat trencar-lo pel caprici d’annexionar-se Groenlàndia.

Les intervencions d’alguns líders polítics han marcat la seva posició davant l’imperialisme. És el cas del primer ministre del Canadà, Mark Carney, que, amb la sala plena, ha pronunciat un discurs dur que va provocar que els líders polítics i econòmics presents s’aixequessin dels seus seients per oferir-li una ovació mai vista en cap de les conferències del Fòrum. Va manifestar que s’havia arribat a la fi de l’etapa de l’hegemonia nord-americana, qualificant la situació actual de ruptura. Per a Carney, “l’ordre basat en regles s’està esvaint i els forts poden fer el que vulguin i els febles han de patir el que ells vulguin”. Va llançar una advertència gens descabellada: “Les potències mitjanes han d’estar juntes, perquè si no som a la taula, som al menú”.

El Fòrum de Davos servirà per conèixer què pensen els líders polítics i econòmics, als quals preocupa la situació dels canvis que s’estan vivint. Aquesta edició no serà una més, sinó que també marcarà una nova època.